La guillotina és una làmina tallant que cau guiada per dos muntants verticals i serveix per a decapitar els condemnats a mort.
Quan el 10 d’octubre de 1789 el doctor i diputat per París Joseph Ignace Guillotin (1738-1814) va demanar a l’Assemblea Nacional francesa que aprovés l’ús de la guillotina, feia segles que el morbós giny ja estava inventat. La més antiga que es coneix ja s’utilitzava a Escòcia en el segle XIV (la Maiden), però també els alemanys (la Fallbeil), els anglesos (la gibbet), els italians i els propis francesos del migdia la van fer servir abans que els revolucionaris francesos.
I si fem cas de l’opinió del doctor Guillotin, i de l’Assemblea francesa, l’ús de la mannaia (com era anomenada a Itàlia) era un progrés. Guillotin no va proposar-la com a una mesura venjativa sinó com a mesura filantròpica (pietosa o humanitària) davant de les tècniques que s’havien utilitzat fins aquell moment: la destral, el desmembrament amb cavalls o l’empalament, que anaven acompanyats d’una lenta i penosa agonia. La guillotina es proposava també com a mètode igualitari, ja que, durant l’Antic Règim, s’utilitzaven instruments diferents segons la classe social a què pertanyia l’executat. I és que, fins aquell moment, només els membres de l’aristocràcia tenien el privilegi de ser ajusticiats sense patir cap agonia mitjançant la decapitació per espasa o destral.
La idea del doctor, però, no va tenir èxit immediatament. Així, quan va presentar-la, el 1789, l’Assemblea no la va aprovar. Sí que va acceptar, en canvi, les altres propostes de Guillotin. Així, va posar-se en pràctica l’estandardització de les penes d’àmbit estatal, el respecte a la família de l’ajusticiat i l’obligació de retornar el cadàver als seus parents.
Amb el pas del temps l’Assemblea Nacional va accedir a instaurar la guillotina com a instrument oficial d’execució a França i, el 1791, va encarregar a l’artesà alemany Tobias Schmidt, un fabricant de pianos, el disseny de la màquina. Diuen que el secretari de l’Acadèmia de Cirurgia i Medicina, el doctor Antoine Louis, va fer d’assessor de l’Assemblea. D’aquesta manera, va provar l’invent, primer amb uns corderets i després amb cadàvers de l’hospital de Bicêtre de París, i hi va donar el vistiplau. Per això, al principi, la guillotina va ser batejada per Marat com la Louisette. Curiosament, el mortífer giny sempre va rebre noms femenins.
El primer ajusticiat mitjançant la guillotina va ser un delinqüent anomenat Pelletier, el 27 de maig de 1792. En el moment d’aprovar la guillotina com a mitjà de suplici , pocs, i menys que cap altre el propi doctor Guillotin, deurien pensar que, a més de ràpides i igualitàries, les execucions amb aquella nova eina serien molt més senzilles. En l’època que coneixem amb el nom de “Terror”, entre setembre de 1793 i juliol de 1794, van instal·lar-se a l’Estat francès un total de cinquanta guillotines treballant a ple rendiment. A París les fonts ens diuen que les guillotines funcionaven durant sis hores al dia, i es calcula que en aquells deu mesos van passar pel cadafal 19.000 persones. Fora de París, el nombre de guillotinats va ser, aproximadament, de 42.000. Sovint, les execucions mitjançant la guillotina es convertien en escenificacions públiques amb finalitats disciplinàries.
El doctor Guillotin, que segons alguns autors també investigava si hi havia vida després de la mort, no va acabar, com diuen uns altres, víctima de la seva pròpia medicina, sinó de mort natural, a casa seva, el 1814. Probablement, moria amb el neguit que la mortífera invenció portés, des del 1800 aproximadament, el seu cognom.
Adoptada el 1792 com a mitjà de suplici únic, la guillotina no va quedar en desús fins que va ser abolida la pena de mort a França el 1981. El giny era utilitzat per aplicar la pena capital per delictes comuns. La darrera execució amb guillotina a França s’havia donat el 1977, quan Hamida Djandoubi, un immigrant tunisenc que havia assassinat la seva companya, va ser ajusticiat a la presó de Marsella.
Curiosament, en ple regnat del Terror, el 1794, vint anys abans de la mort del doctor Guillotin, havia mort el primer defensor europeu d’acabar amb la pena de mort, el milanès Cesare Bonesana Beccaria, seguidor dels enciclopedistes francesos, el qual, el 1764, havia escrit el Tractat dels delictes i les penes, on es pronunciava obertament en contra de la tortura i la pena de mort. En les seves paraules, “la pena de mort no és un dret, sinó una guerra de la nació contra el ciutadà” perquè els homes no poden atribuir-se el dret de matar els seus semblants.
One Response
Una curiositat sobre el doctor Guillotin. L’actor Herbert Lom (protagonista, entre d’altres, de L’illa misteriosa i El fantasma de l’òpera) va escriure una biografia novel·lada i macabra titulada “The Eccentric Exploits of an Early Scientist”, on Guillotin era presentat com un científic interessat a saber si hi havia vida després de la mort. Fins aquí tot és més o menys raonable, històricament parlant, però la qüestió esdevindria macabra i certament dubtosa quan ens explica que el doctor col·leccionava els caps dels guillotinats, als quals connectava tubs i cables per a interrogar-los sobre la seva “incòmoda” situació. Un element més en la configuració d’una llegenda negra pel doctor.