La reglamentació de l’economia espanyola en la postguerra com a conseqüència de l’autarquia franquista va donar lloc al control del mercat per part de l’Estat. Els productors agrícoles estaven obligats a lliurar la producció a un preu de taxa i l’administració era l’encarregada de vendre els productes a un preu també regulat. El resultat d’aquesta combinació de factors va ser la manca d’abastaments i el racionament dels productes de primera necessitat, els quals es subministraven mitjançant les cartilles de racionament.

La gana va ser un fet habitual a l’Espanya franquista ja que la producció agrícola no va retornar a les xifres de 1935 fins a la collita de 1957-58. Així, es pot entendre que fins el 1952 l’Estat no suprimís el racionament dels queviures de primera necessitat. El racionament estava a l’ordre del dia i, com a conseqüència dels salaris baixos, l’escassetat i el preu prohibitiu de molts productes, va produir-se un gran canvi en la dieta alimentària. El menjar de la gent era a base de pa i alguna altra cosa, ja que els aliments bàsics eren escassos.

El racionament d’una sèrie de productes, l’escassetat d’altres i la fixació d’uns preus oficials no basats en els costos de mercat van provocar l’ocultació generalitzada de tota mena de productes i mercaderies i la seva venda fraudulenta. Espanya va convertir-se en un gran mercat negre fins 1953-54 gràcies a la tolerància i la complicitat de moltes autoritats. Però no només hi havia mercat negre de queviures, sinó també de matèries primeres i de productes semielaborats i manufacturats. Els preus del mercat negre variaven considerablement en funció de les conjuntures i de les zones.

Al camp, per obtenir productes al marge del racionament es recorria al bescanvi. Així, la pagesia, per poder subsistir, bescanviava productes agraris de tot ordre. L’intercanvi d’oli per farina o per avellanes o garrofes sense passar pel control oficial van permetre a força gent subsistir mínimament. Els obrers industrials, en canvi, la van passar més magra. L’altra cara de l’estraperlo era l’anada massiva de gent de les ciutats al camp per adquirir directament als pagesos alguns aliments, fet que convertia la tornada a la ciutat en una autèntica odissea perquè s’havia d’evitar els nombrosos controls establerts per la Guardia Civil.

L’estraperlo, com s’anomenava la venda de productes al marge dels canals legals establerts pel règim, també va esdevenir un fet usual. Fins i tot, alguna cambra de comerç catalana airejava els preus del mercat negre en contraposició als oficials, esdevenint entre quatre i cinc vegades superiors. Els que podien fer-ho, compraven gran quantitat de gènere a preus per sobre de l’oficial. Aquests acaparadors de productes ho revenien a preus prohibitius a una minoria que s’ho podia permetre. Les fortunes que van amassar-se com a conseqüència de l’estraperlo van ser quantioses durant una llarga temporada ja que el racionament va mantenir-se fins el 1952. Els casos més forts de corrupció van provenir de persones que tenien càrrecs oficials o dels mateixos serveis que ho havien de controlar.

També eren molt habituals les adulteracions dels productes, la compra-venda de cupos sencers per empreses fantasmes que no existien, el tràfic i la falsificació de cartilles de racionament. Es va fer extensiu el qualificatiu d’estraperlo a l’adquisició corrupta de llicències d’importació i exportació o de crèdits preferents dels bancs oficials i a l’adjudicació fraudulenta de concursos d’obres, contractes i subhastes. Amb el temps, van crear-se enormes xarxes clandestines de distribució dels productes que només podien funcionar gràcies al fet de comptar amb el vist-i-plau de funcionaris, d’autoritats locals, de la Guardia Civil i d’alts empleats de l’administració. L’estraperlo generarà uns beneficis econòmics considerables i la formació del grup social dels “nous rics”.

Al costat d’aquesta situació, el nivell de vida de la població va disminuir considerablement com a conseqüència de la inflació i dels baixos salaris. Segons dades oficials, el cost de la vida a la ciutat de Barcelona va multiplicar-se per 5,4 en el període comprés entre 1937 i 1950, mentre que l’increment dels salaris només va multiplicar-se per 2,7. Una altra dada significativa és que, el 1945, la renda per càpita real dels espanyols era un terç inferior a l’existent abans de l’esclat de la Guerra Civil. A més, el poder adquisitiu dels treballadors de la indústria tèxtil era, el 1942, només un 28% del que tenien el 1936.

D’aquesta manera, la fam va afectar a una part significativa de la població que va veure’s obligada a recórrer sistemàticament a la caritat institucionalitzada. Igualment, la precarietat va fer-se evident en la manca d’habitatges dignes, sobretot pel que fa a l’habitatge de les classes més modestes, i en especial dels emigrants. Es va produir una paralització quasi total de la construcció de tota mena d’habitatges, però especialment de les anomenades “cases barates”. En les grans ciutats com Barcelona, Madrid, València o Bilbao va estendre’s el fenomen del barraquisme, va desenvolupar-se el rellogament d’habitacions i, fins i tot, van habilitar-se coves com a habitatges.

També com a conseqüència de l’extensió de la misèria entre les classes populars, durant la llarga postguerra va produir-se un increment notable dels actes delictius, va aparèixer un immens sector de marginats socials, van proliferar els captaires i vagabunds i la prostitució va créixer de forma espectacular.

La subalimentació, el fred, la insalubritat dels edificis i l’esforç laboral van provocar una notable disminució de les defenses físiques dels treballadors i els va fer més vulnerables a malalties que, teòricament, ja havien estat eradicades, com ara la tuberculosi, el tifus o el còlera. Les malalties típiques de la subalimentació i les males condicions de vida afectaven de forma molt més marcada els nens que anaven a les escoles públiques. La tuberculosi era la malaltia dels pobres. A més, el sistema sanitari era força deficient. La ineficàcia i la insuficiència de les prestacions obreres ofertes pel Seguro Obligatorio de Enfermedad van forçar a molts treballadors i a empreses a contractar pel seu compte assegurances amb entitats privades, sobretot pels accidents laborals, maternitat i jubilació.

En conseqüència, el 1941, la taxa de mortalitat va arribar a assolir a Espanya un màxim del 18,7 per mil, i la mortalitat infantil va enfilar-se fins el 143 per mil. La fragilitat dels infants els va convertir en les víctimes d’altres problemes sanitaris com el raquitisme. En aquests anys el creixement vegetatiu espanyol va arribar a mínims del 0,9 per mil, i l’esperança de vida va situar-se, el 1945, a 47 anys pels homes i 53 anys per a les dones.