A finals del segle XIX, l’Imperi Otomà es mostrava en franca decadència. Al llarg del vuit-cents els moviments nacionalistes havien aconseguit desmembrar part del territori i així, desprès de la independència de Grècia (1829), van tenir lloc les de Sèrbia, Romania, Bulgària i Montenegro.
Aquesta situació de revolta generalitzada va fer que les tímides reformes iniciades en un règim autocràtic com el turc (igualtat entre els musulmans i no-musulmans, igualtat davant la llei, etc.) es paralitzessin en la segona meitat del segle XIX i que els soldans adoptessin una política conservadora basada en l’integrisme religiós que va tornar a privilegiar els musulmans sobre els altres grups religiosos i va mantenir un sistema polític de caràcter autocràtic i tirànic.
Així posava de manifest el soldà Abdul Hamid II (1876-1918) els problemes de l’Imperi Otomà amb les potències europees durant el seu regnat i la resistència i els recels del país a la presència en el país de representants europeus que poguessin introduir idees liberals i democràtiques:
Constantment em presenten noves peticions de concessions per a la construcció del ferrocarril. Els meus paixàs troben un gran plaer i profit a recomanar-me-les. És veritat que necessitem el ferrocarril i, si creem noves línies que obrin l’accés a les províncies, podem incrementar la prosperitat de la població.
Però cal que actuem amb gran circumspecció perquè aquests projectes poden tenir unes conseqüències funestes per a nosaltres. D’una banda, les vies fèrries tindrien una gran importància estratègica [positiva] des del punt de vista de la mobilització de les nostres tropes, però, de l’altra, també podrien, si arribés el cas, facilitar a tropes enemigues la invasió del nostre país.
Per això sento una antipatia ben especial contra les noves vies fèrries que s’han de construir a les nostres províncies frontereres. Alemanya és l’única potència a qui podem confiar amb alguna seguretat la construcció dels nostres ferrocarrils. Podem estar segurs que per a ells el més important són els interessos econòmics i comercials […].
