Un dels objectius principals de la primera etapa del franquisme va ser aconseguir l’autosuficiència econòmica, és a dir, l’autarquia. Per això, el règim va fomentar una política econòmica fonamentada en l’aïllament exterior i la substitució de la llibertat de mercat per la intervenció estatal en l’economia. Sempre sota la justificació d’un discurs de caràcter feixista i patriòtic. És a dir, la política autàrquica va ser una opció voluntària del franquisme i no va estar forçada pels danys provocats per la guerra o per factors externs. L’autarquia era el resultat d’un projecte polític totalitari conscient, el qual buscava la independència econòmica, sublimava l’aïllament i rebutjava el liberalisme.
Comerç exterior. El primer camp d’actuació de la política econòmica autàrquica va ser la reglamentació del comerç exterior. D’aquesta manera, les importacions i les exportacions van passar a ser completament controlades per l’Estat, i per a poder realitzar-ne calia una autorització administrativa. Amb aquesta mesura, el franquisme pretenia limitar al màxim els intercanvis amb l’exterior, de manera que van reduir-se les importacions a aquells productes que es consideraven imprescindibles.
El resultat d’aquestes restriccions, però, va ser l’encariment del preu dels productes que l’Estat havia d’importar i una gran escassetat de béns de consum. La manca d’abastaments va afectar també a les matèries primeres. Per exemple, les importacions de cotó per a la indústria tèxtil catalana al llarg de la dècada dels anys quaranta van oscil·lar entre els 50 i el 75% del volum previ a l’esclat de la Guerra Civil. També el subministrament elèctric va patir restriccions, fet que va comportar un notable descens de la producció industrial. El 1950, el 86% de la potència elèctrica instal·lada provenia de centrals elèctriques creades abans de la guerra, fet que contrastava amb l’increment de la demanda (més del 12% anual).
Així, la disminució dràstica del comerç exterior sota el total control del govern va afectar negativament a les economies dels sectors més dependents de les importacions. L’escassetat de productes va portar a la intervenció de l’administració que va passar a controlar la distribució de primeres matèries i dels productes més bàsics mitjançant l’establiment de cupos i la fixació dels seus preus oficials. Molts empresaris van haver de sortir-se de la legalitat i recórrer al mercat negre per aconseguir que les seves empreses funcionessin. Però, el mercat negre si bé solucionava en part els efectes del col·lapse de la producció, repercutia molt negativament en el poder adquisitiu de la població.
Indústria. Un segon àmbit d’actuació econòmica va ser el foment de la indústria, sobretot aquella que el règim considerava d’interès estratègic per assegurar la independència militar i política del Nuevo Estado. Una sèrie de lleis i de mesures polítiques van afavorir la creació d’empreses públiques i la nacionalització de sectors considerats indispensables. Però, en aquest context, el creixement de la indústria catalana durant la postguerra es va veure dificultat per les traves derivades de la política de discriminalització realitzada per l’administració franquista ja que la Llei d’Indústries d’Interès Nacional va donar avantatges a nous sectors productius i perjudicava a la “vella” industria catalana.
També es va fomentar el desenvolupament de les indústries de béns d’equip, que van rebre una ajuda pública continuada, fet que va derivar en l’increment de la despesa pública i en uns efectes deflacionistes considerables. Per exemple, el 1941, va crear-se la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE) i, el 1945, va nacionalitzar-se la Compañía Telefónica Nacional de España.
El 1941 va fundar-se l’Instituto Nacional de Industria (INI), organisme destinat a ser el promotor d’aquesta nova política industrial. l’INI va impulsar la creació d’un gran nombre d’empreses públiques, l’objectiu de les quals era la producció de béns que el sector privat no fabricava, ja fos per la manca de rendibilitat o perquè requerien unes despeses d’inversió excessivament altes. L’Estat va prioritzar les inversions en aquells sectors vinculats als interessos de la defensa militar: hidrocarburs, vehicles de transport, construcció naval, siderúrgia, etc. A més, en aquesta primera etapa del franquisme, van crear-se les principals empreses del grup: IBERIA (1943), Banco Exterior de España (1943), ENDESA (1944), ENHERM (1946), ENSIDESA (1949) i SEAT (1950).
La intervenció directa de l’Estat franquista en l’economia catalana va materialitzar-se en la reduïda instal·lació de l’INI i en les escasses i discriminades intervencions públiques com la creació de la fàbrica d’automòbils SEAT. El Plan de Regiones Devastadas gairebé no s’aplicà a Catalunya i les inversions públiques que es van concretar en la infraestructura van ser molt reduïdes en sectors tant bàsics com l’ensenyament, la sanitat i l’habitatge social. El 1951 es creava la FECSA després de la fallida de Barcelona Traction provocada a instància de Joan March i amb el suport del govern franquista.
Agricultura. El tercer àmbit d’intervencionisme estatal va afectar al sector agrari, el qual va veure com l’Estat regulava la seva producció, la comercialització, els preus i el consum de la majoria dels seus productes. Els baixos preus oficials van provocar un descens de la producció. Igualment, també va minvar la productivitat per hectàrees, la qual va arribar a situar-se durant els anys quaranta en nivells propis de començament del segle XX. Així, Espanya viurà una gran escassetat de blat i caldrà importar-lo des de l’Argentina. Va produir-se una notable restricció dels nivells de producció perquè els baixos preus oficials van fer que els petits propietaris tendissin a l’abandonament dels conreus i els grans i mitjans propietaris van practicar l’ocultació de la producció.
La política agrària autàrquica va propiciar que els grans i mitjans propietaris ocultessin bona part de les collites per distribuir-les després en el mercat negre, mentre que els petits propietaris difícilment podien eludir les quotes de lliurament obligatori. Més de la meitat de la collita espanyola de blat va anar a parar al mercat clandestí. Una ocultació tant gran de la producció només es podia donar amb la tolerància i la corrupció de les autoritats. La fixació dels cupos pel Servició Nacional del Trigo, a més, era força arbitrària. Les autoritats van trobar-se en més d’una ocasió amb l’escassa col·laboració dels pagesos a l’hora de lliurar els cupos de producció i amb molts petits propietaris i arrendataris que van preferir no sembrar cereals, com havien fet tota la vida, sinó farratge o deixar les terres per al pasturatge.
Conseqüències. El resultat de la política econòmica autàrquica va ser un profund estancament econòmic, caracteritzat pel col·lapse del comerç exterior, el descens dels nivells de producció i consum, un brutal retrocés en la capacitat adquisitiva i la disminució del nivell de vida de la població. A més, l’autarquia va suposar la distorsió del mercat capitalista i una frenada de les tendències modernitzadores que l’economia espanyola havia mostrat des dels inicis del segle XX, comportant a la vegada un distanciament amb els nivells de benestar dels països de l’Europa occidental. Si bé els països afectats per la Segona Guerra Mundial van trigar entre cinc i nou anys per recuperar els nivells econòmics de 1939, Espanya va trigar quinze anys a assolir els nivells de 1935.
