La incorporació d’Itàlia al pacte secret austro-germànic de 1878 donaria lloc a la creació de la Triple Aliança (1882-1915) contra França. El regne italià esperava rebre mitjançant aquesta aliança ajuda en les seves pretensions colonials sobre Tunísia, territori ambicionat també pels francesos. Aquest complex dispositiu de lligams diplomàtics era un cop mestre del canceller Bismarck que aconseguia així agrupar en dues coalicions diferents a tots els Estats de l’Europa central, deixant totalment de banda a la Tercera República francesa, a la vegada que convertia el Reich alemany en l’àrbitre de la política europea.
Aquest tercer sistema d’aliances es renovaria des del 1887 amb la renovació de la Triple Aliança i es completaria amb un acord naval anglo-italià. A més, Alemanya signaria un tractat secret amb Rússia (el Tractat de Reassegurança), pel qual ambdós països es comprometien a ser neutrals en cas de guerra. D’altra banda, Àustria i Alemanya prometrien ajuda a Itàlia en un suposat enfrontament amb França pels seus contenciosos diplomàtics al nord d’Àfrica. D’aquesta manera, Bismarck aconseguia isolar França totalment, mantenint a la vegada un cert equilibri de forces als Balcans.
Extracte del Tractat de la Triple Aliança, signat a Viena el 1882:
Ses majestats l’Emperador d’Àustria i Rei d’Hongria, l’Emperador d’Alemanya, Rei de Prússia, i el Rei d’Itàlia, animats pel desig d’augmentar les garanties de pau general, d’enfortir el principi monàrquic i de mantenir amb això intacte l’ordre social i polític en els seus estats respectius, han acordat la conclusió d’un tractat que, en virtut de la seva naturalesa essencialment conservadora i defensiva, no persegueix cap altra finalitat que la de prevenir-los contra els perills que puguin amenaçar la seguretat dels seus Estats i la tranquil·litat d’Europa […].
Article 2. En cas que Itàlia, sense provocació directa per la seva part, fos atacada per França per qualsevol motiu, les altres dues Parts contractants estaran disposades a prestar a la Part atacada auxili i ajuda directa amb totes les seves forces. La mateixa obligació incumbirà a Itàlia en el cas d’una agressió no directament provocada de França contra Alemanya.
Article 3. Si una o dues de les Altes Parts contractants, sense provocació directa per la seva part, fossin atacades i es trobessin en guerra contra dues o més potències no signants del present pacte, el “casus foederis” es presentarà simultàniament per a totes les Altes Parts contractants […].
Article 5 […]. Per qualsevol cas de participació comuna en una guerra, les Altes Parts contractants es comprometen des d’ara a no concloure ni armistici, ni pau, ni tractat sinó de comú acord entre les tres.
Article 6. Les Altes Parts contractants es comprometen recíprocament a mantenir el secret, tant sobre el contingut com sobre l’existència del present Tractat.
