La majoria dels nous Estats sorgits de la descolonització van coincidir en el fet de sentir-se marginats de la política internacional i les grans decisions econòmiques. En el context de la política de blocs i de l’enfrontament entre les dues superpotències soviètica i nord-americana, els països naixents van manifestar la voluntat de no convertir-se en uns simples peons de la política internacional. Igualment, convertits en un model per als països que es trobaven en ple procés descolonitzador, van expressar el dret de decidir el seu propi destí i d’afrontar el problema de la pobresa.
Amb aquests objectius, per tal de prendre posicions davant la política de blocs, el 1955, va constituir-se la Conferència de Bandung, que va acollir representants de vint-i-nou països africans i asiàtics de recent descolonització. Hi van assistir els grans líders de la independència, com ara Sukarno (Indonèsia), Neru (Índia), Nasser (Egipte) o Tito (Iugoslàvia), amb la disposició de reivindicar pels seus països un lloc rellevant en el joc de les relacions internacionals.
Bandung va convertir-se en un accelerador de la consciència anticolonialista perquè allí es van acordar una sèrie de principis bàsics que van donar un suport moral fonamental als moviments independentistes: la condemna del colonialisme; l’ajuda als moviments independentistes; el dret a la sobirania i la igualtat de totes les nacions; el rebuig de les ingerències en els afers interns dels Estats; l’arranjament dels conflictes per la via pacífica; la cooperació econòmica amb els països desenvolupats; i la creació de plans d’ajuda al desenvolupament econòmic i culturals dels països afroasiàtics. Així, colònies i excolònies adquirien consciència de la seva força i el paper que podien desenvolupar en el món postcolonial.
Aquest és un extracte del manifest acordat pels països afroasiàtics reunits a Bandung:
La conferència afroasiàtica ha prestat molta atenció al problema de la pau i la cooperació mundial. Ha examinat amb profunda preocupació l’actual estat de tensió internacional, amb el perill consegüent d’una guerra atòmica mundial. El problema de la pau està lligat al problema de la seguretat internacional. Amb aquest propòsit, tots els Estats han de cooperar, sobretot per mitjà de les Nacions Unides, a dur a terme la reducció d’armes atòmiques sota un control internacional vàlid. D’aquesta manera es pot usar exclusivament per a fins pacífics […].
Totes les nacions haurien de tenir el dret d’escollir lliurement els seus sistemes polítics i econòmics i la seva manera de viure d’acord amb els objectius i els principis de la Carta de les Nacions Unides.
Lliure de sospites i pors, i encoratjats per la fe i la bona voluntat d’una cap a l’altra, les nacions haurien de practicar la tolerància i viure juntes en pau i veïnatge, i desenvolupar una cooperació amigable sobre la base dels deu principis següents:
1. Respecte pels drets fonamentals de l’home i per als objectius i els principis de la Carta de les Nacions Unides.
2. Respecte per la sobirania i la integritat territorial de totes les nacions.
3. Reconeixement de la igualtat de totes les races i totes les nacions, grans i petites.
4. Abstenció d’intervencions o interferències en els afers interns d’altres països […].
Un altre objectiu de la Conferència de Bandung va ser l’establiment d’una aliança d’Estats independents i la instauració d’un corrent neutralista i de no alineament amb la política internacionals practicada pels Estats Units i la Unió Soviètica com a mostra del rebuig a la instrumentalització dels nous països per part d’algun dels blocs en conflicte. En conseqüència, en la Conferència de Belgrad de 1961, va establir-se el Moviment de Països No Alineats, el qual va integrar a vint-i-cinc Estats. Tanmateix, les posteriors reunions dels països del Tercer Món ja no serien capaços de deslligar-se de la totpoderosa influència de la Guerra Freda ni evitar el naixement d’enfrontaments i friccions entre alguns dels nous Estats.
