El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

Ciències Socials en Xarxa
El blog de la Història, la Geografia i la Història de l’Art

El blog de la Història,
la Geografia i
la Història de l'Art

El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art

La descolonització de l’Àfrica del nord

A l’Àfrica del nord, i en especial a la regió del Magrib, van aparèixer moviments partidaris de la descolonització des dels inicis de la dècada de 1950. En conjunt, el camí cap a la independència d’aquests Estats, la majoria sota sobirania francesa, va ser força traumàtic, especialment en el cas d’Algèria. I la cronologia del procés en el territori nord-africà va ser força dilatada, ja que es va iniciar el 1951, quan la colònia italiana de Líbia va accedir a la sobirania; posteriorment, el 1956, continuaria amb la independència del Marroc i de Tunísia; la qüestió d’Algèria va derivar en una llarga i cruenta guerra que culminaria amb la independència del país el 1962; i no podem donar per acabat el procés fins a la retirada espanyola del Sàhara Occidental el 1975.

MAPA nortedeafrica.jpg

Marroc. El territori del Marroc estava configurat com un protectorat que des d’inicis del segle XX dividia la seva sobirania entre França i Espanya (que controlava la regió del Rif). En el territori que tenia sota el seu control, França exercia l’autoritat a través d’autoritats locals, els soldàs. Tanmateix, la presència francesa sobre el terreny era escassa, i les inversions econòmiques realitzades per la IV República eren poc importants. És a dir, l’interès francès per la zona no era alt. Arribats als anys cinquanta, el domini francès era poc més que l’herència de l’expansió colonial del segle XIX, sense un veritable interès estratègic per mantenir el territori.

marroc sahara.jpg

Així, quan des dels primers anys cinquanta van començar a sorgir grups independentistes que acabarien esdevenint grups armats, com el cas de l’Istiqlal, que promovien la revolta contra la dominació colonial des de les grans ciutats, França va iniciar negociacions amb els poders locals per arribar a una solució pacífica. Aquests acords es concretarien el 1956, quan va reconèixer-se la independència del Marroc sota la monarquia alauita del rei Mohamed V, dinastia que ha arribat regnant al país fins els nostres dies.

Per la seva banda, en aquest període, l’Espanya franquista posseïa al nord d’Àfrica la zona de l’Ifni i la regió del Rif. En el context de la independència marroquina, el govern de Franco va cedir a la monarquia alauita la regió del Rif, i l’Ifni, després d’una breu guerra, va passar a mans marroquines pel Tractat de Fez de 1969. El Sàhara, reclamat pel Marroc, encara es mantindria sota domini espanyol fins el 1975. Igualment, Espanya es reservava sota la seva sobirania les places de Ceuta i Melilla.

Algèria. Al contrari que el Marroc, Algèria sempre va ser una de les principals colònies de poblament de l’imperialisme francès. Tot i això, les primeres demandes nacionalistes algerianes van fer-se presents en una etapa primerenca com la Primera Guerra Mundial i el període d’entreguerres, arribant al màxim grau d’intensitat durant la Segona Guerra Mundial. La demanda del nacionalisme algerià en aquell moment era la constitució d’una república autònoma, però federada a França.

algeria.jpg

En aquest context, el 1947, el govern francès de postguerra va concedir a Algèria un estatut d’autonomia força limitat. Aquest gest francès no va convèncer els nacionalistes, els quals van veure com la derrota francesa a Indoxina reforçava les seves possibilitats per reclamar la independència, mentre que la població musulmana cada cop es mostrava més descontenta amb el govern colonial i veien en la figura del governant egipci Nasser i el seu panarabisme un model a seguir. És així com, el 1954, va formar-se el Front d’Alliberament Nacional d’Algèria, el qual defensava la guerra com a mitjà per aconseguir la independència.

D’aquesta manera, el 1954 esclatava una llarga guerra entre el FLN i les forces franceses. La República francesa va dedicar molts esforços a mantenir Algèria a les seves mans a causa dels interessos personals (un milió de francesos estaven assentats a la colònia) i econòmics (un elevat nombre de companyies franceses hi estaven instal·lades), i per evitar el desprestigi polític que suposava la pèrdua d’un territori tan significatiu (els militars consideraven la independència algeriana com una catàstrofe nacional). Així, la metròpoli francesa va optar per una política agressiva i repressora del moviment d’alliberament algerià, fet que va radicalitzar les postures algerianes.

Algerian_war_collage_wikipedia.jpg

La guerra d’independència algeriana va comportar una greu crisi política a França, on el coneixement dels mètodes repressors que empraven les forces franceses per lluitar contra els independentistes va derivar en una important crítica al govern. La crisi política va arribar a l’extrem de comportar el retorn al poder del general De Gaulle i la instauració de la V República el 1958. El nou govern, després de reconèixer que no podia guanyar la guerra, va iniciar les converses de pau amb el FLN el 1961. En paral·lel a les negociacions de pau, va sorgir un grup terrorista pro-colonial, l’OAS (Organisation de l’Armée Secrète), que amb el suport dels colons francesos volia frenar el procés descolonitzador. Finalment, però, el 1962, Algèria accedia a la independència.

Assolida la independència, el nou govern d’Algèria va instaurar un règim socialista de partit únic controlat pel Front d’Alliberament Nacional. Tot i això, les diferències que van sorgir a l’interior del partit van derivar en un nou conflicte armat que comportaria l’arribada al poder d’Ahmed Ben Bella, el 1963, i l’aprovació d’una constitució que atorgava forts poders al govern, fet que derivaria en la instauració d’una dictadura. La dictadura algeriana s’aproparia aleshores al bloc comunista participant del neutralisme defensat per la URSS.

Sàhara Occidental. La darrera colònia espanyola va ser el Sàhara. Ocupat des del 1884, protectorat des de 1912 i província espanyola des de 1958, la seva independència va ser el resultat de la pressió internacional exercida per l’ONU i de les pressions internes del poble saharaui. Des de finals dels anys seixanta va sorgir un moviment independentista que va concretar-se en la formació, el 1973, del Front Polisario (Front Popular per a l’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro), organització que iniciaria una guerra de guerrilles contra les tropes espanyoles.

Quan el cas del Sàhara Occidental va arribar a l’ONU i al Tribunal de l’Haia, l’organització internacional va aprovar la celebració d’un referèndum sobre la independència del territori, programat per a 1975. Però aquest referèndum mai va arribar a celebrar-se. Aprofitant-se de la feblesa que el govern espanyol mostrava en aquells moments, amb Franco a punt de morir i amb el futur rei Joan Carles I provisionalment al poder, el Marroc, que mai havia ocultat la seva ambició sobre el territori, el novembre de 1975 va organitzar la Marxa Verda cap a les fronteres del Sàhara.

img1660.jpg

mapa final sáhara.jpg

El règim franquista, afeblit per la malaltia del dictador i preocupat per salvar la dictadura, no estava en condicions d’iniciar una guerra colonial en un moment en el qual no hauria comptat ni amb el suport intern necessari ni amb el recolzament internacional i que hagués derivat en una amenaça marroquina sobre Ceuta i Melilla. L’opció espanyola va ser la retirada i la cessió del territori al Marroc i a Mauritània pels acords de Madrid de 1975. Espanya perdia, sense gaire dignitat, el seu darrer territori colonial i abandonava a la seva sort la població saharaui sota l’ocupació marroquina. La convocatòria i celebració del referèndum d’autodeterminació encara és avui dia el gran problema de la descolonització del Sàhara.

comparteix

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

L’AUTOR


Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).

EL BLOG

Ciències Socials en Xarxa és un espai de divulgació que intenta apropar d’una manera didàctica el món de la història de les civilitzacions, la cultura i l’art a tots els lectors. Un blog que busca explicar la nostra història, com a catalans i com a ciutadans del món. Perquè saber qui som, d’on venim i quin és el nostre passat és bàsic en una societat canviant com la que hem de viure.

Per contactar, podeu deixar un comentari al blog o enviar un e-mail a socialsenxarxa@gmail.com. Qualsevol aportació, per part de tots els visitants, serà benvinguda.

ÍNDEX DE CONTINGUTS