Amb l’abandonament de l’autarquia i el retorn a un sistema econòmic liberal per part del govern franquista i, especialment, amb l’immens esforç del conjunt de la societat espanyola, l’Estat espanyol i, de forma destacada, Catalunya, van anar sortint de la negra nit de la postguerra i del racionament. Els migrants van ser un dels protagonistes més destacats d’aquest fals miracle econòmic hispà gràcies al seu esforç al marxar a viure a un altre lloc, a la seva lluita per la supervivència i, especialment, al seu treball. Els que havien marxat a l’estranger van retornar els seus estalvis en forma de divises, però els que van desplaçar-se a Catalunya també van enviar part dels seus guanys als seus pobles d’origen contribuint al progrés econòmic de l’Estat.

Quadre 10. Creixement demogràfic per municipis (1940-1965)

FONT: Elaboració pròpia, a partir de: MOLINERO, Carme i YSÀS, Pere. “La població catalana de la postguerra, creixement i concentració (1939-1950)”. Publicat a: L’Avenç nº 102 (1987); i RIQUER, Borja de i CULLA, Joan B. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.

Si durant les dècades de 1940 i 1950 va produir-se la recuperació del creixement demogràfic català amb l’augment del creixement natural i per la represa del moviment migratori, el veritable boom d’aquest fenomen encara estava per arribar quan des de l’any 1957 el règim va haver de liberalitzar definitivament els moviments de població pel territori i cap a l’exterior –França, Suïssa, Alemanya, etc.–. En global, el moviment migratori entre els anys 1950 i 1975 va comportar l’arribada al país de 1.400.000 immigrants, una xifra de rècord. El període de màxima immigració va ser la dècada dels anys seixanta amb l’arribada anual de 72.000 immigrants de mitjana enregistrada, recollint la tendència iniciada en els cinquanta i que es perllongaria durant el primer quinquenni de la dècada dels setanta –amb una mitjana anual de 45.000 nouvinguts–. Si en el període anterior destacàvem el pes dels individus actius, joves i solters, des de 1960 anirà produint-se una generalització del fenomen migratori entre tots els espectres demogràfics. I és que la demanda de mà d’obra que va generar l’arrencada econòmica dels anys seixanta no podia cobrir-se només amb el creixement natural del Principat. A més, amb la seva presència els immigrants van contribuir a modificar l’estructura d’edat, intervenint directament en l’anomenat baby boom dels anys seixanta que va rejovenir el país.

Catalunya seguia sent una terra amb demanda de mà d’obra especialment en el camp de la indústria del metall i la construcció i la immigració venia a ocupar els rengles més baixos d’aquests sectors. Els efectes del desarrollismo van donar lloc a un creixement econòmic accelerat que va canviar la fisonomia de l’economia catalana. Per sectors, l’agricultura baixa fins al 6,4% de la població activa el 1975, la indústria ocupa el 51% dels treballadors i els serveis al 40,7%. Aquesta reestructuració del món laboral a Catalunya no hauria estat possible sense l’arribada de mà d’obra des de la resta de l’Estat, ara ja sense traves per part del règim. Així, el sector del metall va viure una època expansiva amb la popularització i extensió de la indústria de l’automòbil al país (SEAT), l’electrificació d’equipaments i l’expansió dels electrodomèstics. La construcció, per la seva banda, també va créixer amb força, tant en el cas dels habitatges per a la població en expansió com en les edificacions industrials amb la proliferació de polígons.

Quadre 11. Naturalesa dels habitants de Barcelona per districtes municipals (1963)

FONT: EQUIPO DE ESTUDIOS DE CÁRITAS DIOCESANA. Visión sociográfica de Barcelona, 1965. Citat a: RIQUER, Borja de i CULLA, Joan B. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.

Per aquest període podem parlar d’una màxima concentració de la immigració en les àrees urbanes –ara ja metropolitanes– en la mesura que al voltant de la ciutat de Barcelona van anar formant-se grans conurbacions, conseqüència de la saturació de la capital que veu l’inici de l’alentiment de la immigració que es desplaça cap als municipis immediats o propers. Al costat de les ja creixents Badalona i l’Hospitalet de Llobregat, poblacions com Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs o Cornellà, entre d’altres, van esdevenir veritables ciutats dormitori duplicant o triplicant els seus habitants empadronats i, a poc a poc, enclavament de nous polígons industrials. La presència de nouvinguts, però, afectaria la pràctica totalitat del territori –els immigrants andalusos, per exemple, van arribar a ser presents en 700 dels 940 municipis catalans–. Entre totes les comarques catalanes, les més afectades per la immigració van ser el Barcelonès i el Baix Llobregat –on el 1970 el 52,9% de la població total era d’origen immigrant–. L’entramat familiar sobre el qual es recolzaven aquests moviments de població afavorien l’agrupament dels conterranis en les mateixes poblacions. En paral·lel, segueix observant-se el despoblament de les àrees rurals catalanes en favor del món urbà.

En el cas de Barcelona, en aquest període apareixen les noves formes d’assentament de la població que definirien per molts anys la Barcelona immigrant: els grups de polígons i habitatges socials, tant de promoció pública –Obra Sindical del Hogar, Ministerio de la Vivienda, Govern Civil, Patronat Municipal de l’Habitatge– com de semipública o privada. Aquestes van articular-se de forma urgent per eradicar nuclis de barraquisme o donar aixopluc a immigrants procedents d’indrets d’acollida –com el tristament citat Palau de les Missions–, d’inundacions o d’obres de remodelació urbana. Bona part d’aquests habitatges, concentrats a Montjuïc, Sant Martí i Sant Andreu, arribarà a ser considerat com un “barraquisme vertical” i objecte de denúncia i reivindicacions veïnals. Per barris, Ciutat Vella i Montjuïc, juntament amb els de la perifèria nord i est de la ciutat configuraven la Barcelona dels immigrants.

L’any 1970, el 37,7% dels residents a Catalunya no hi havia nascut, això sense comptar els desplaçats interiors des del camp a la ciutat. Aquesta proporció és la màxima observada al llarg de tot el segle i cal considerar que una part important dels 62,3% d’habitants nascuts a Catalunya estava constituïda per fills d’immigrants, ja fossin antics o recents. Per regions, els immigrants andalusos eren els més nombrosos amb diferència (16,5% del conjunt de la població catalana). Si bé els procedents de les zones tradicionals com l’Aragó (3,4%), Múrcia (2,7%) i el País Valencià (2,2%) encara eren importants, havien perdut el pes que tingueren anteriorment mentre que destacaven els contingents arribats d’Extremadura (2,9%) i de les dues Castelles i Lleó (6,1%).

Quadre 12. La immigració per regions d’origen a Barcelona i al conjunt de Catalunya (1961-1965)

FONT: Elaboració pròpia, a partir de: HIGUERAS, A. M. La emigración interior en España (1961-1965) i BANCA CATALANA. La migració a Catalunya. Citat a: RIQUER, Borja de i CULLA, Joan B. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.

Quadre 13. Els immigrants a Catalunya en relació a la província  d’origen (1970)

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: inmigració i explosió demogràfica”. Dins: J. NADAL, J. MALUQUER, C. SUDRIÀ i F. CABANA (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

Òbviament, els contingents immigratoris dels anys seixanta i setanta ja no eren majoritàriament ni represaliats de guerra ni antics partidaris del bàndol republicà, sinó que eren víctimes d’una altra derrota: la pèrdua de l’esperança en progressar econòmicament en els seus pobles d’origen. Eren persones que van mantenir la seva residència durant les penúries econòmiques tot confiant en que les coses millorarien en algun moment i que, militants o no de l’antifranquisme, van acabar perdent tota esperança en la reforma agrària. L’evolució del món camperol espanyol, dominat encara pels grans propietaris va expulsar molta gent cap a les ciutats, i fins i tot molts petits i mitjans propietaris van veure’s impulsats a emigrar de les seves terres per fugir de la ruïna que els amenaçava en iniciar-se el procés de mecanització del camp.