Aquest cap de setmana la premsa començava a donar els primers tasts de l’obra amb la qual la Real Academia de la Historia (RAH) pensava fer-se un forat en el mapa de la historiografia després d’una llarguíssima temporada a l’ombra. I la veritat és que si buscava publicitat, ho ha aconseguit amb escreix. Com imagineu m’estic referent al Diccionario Biográfico Español, una enciclopèdia que presenta la biografia dels personatges més destacats de la història d’Espanya i que va ser encarregada pel govern Aznar el 1998 i ha acabat de pagar el govern socialista fins arribar a un cost de 6,4 milions d’euros.

En principi, que la RAH dediqui els seus esforços a l’edició d’un diccionari biogràfic hauria de ser una notícia normal. Clar que això seria normal en una institució seriosa d’un país normal. I es veu que per molt que alguns s’esforcin Espanya encara no ho és. Quin ha estat el problema? Doncs que la RAH ha mostrat un cop més que està integrada per una col·lecció de mòmies que viuen en el segle XIX. La historiografia més rància de les Espanyes, la de l’Imperi i el Cid, ha sortit del sarcòfag on s’amagava (una mica, tampoc gaire) i ha posat de manifest les mancances que la ciència historiogràfica presenta avui dia en aquest país.

D’entrada, que una obra costejada amb diners públics costi 3.500 euros ja sembla una broma de mal gust. Més encara, que en el segle XXI no es plantegi la possibilitat de crear directament una base de dades a Internet a la qual accedeixi tothom es fa més ridícul. Primer fer caixa i després ja democratitzarem l’accés a la informació.

Però és que la RAH no ha fet una obra científica. El Diccionario Biográfico Español no és una obra d’història. És un acudit de mal gust que ha estat realitzat per les restes del franquisme i el nacionalisme més oxidat de l’Estat. Qualsevol obra realitzada per una acadèmia d’un dels països del nostre entorn buscaria expressar l’estat de la qüestió respecte d’aquells personatges més polèmics o susceptibles de crear controvèrsies. Especialment si parlem de personatges del segle XX, aquells que encara estan presents en l’imaginari col·lectiu. Ara bé, resulta que per la RAH aquesta màxima no existeix. Allò que ens van ensenyar a la facultat a tota una generació d’historiadors no és vàlid per a l’acadèmia. Els fets ja no són sagrats i les interpretacions d’aquests poden ser tan subjectives, parcials i manipulables com calgui.

Resulta que l’entrada sobre el dictador totalitari Francisco Franco Bahamonde que ens presenta aquest diccionari va ser encarregada a Luis Suárez, antic president de la Fundación Franco. On pot estar present l’objectivitat en aquest text? Òbviament, no existeix. I és que gràcies ha Suárez hem descobert que Franco “Pronto se hizo famoso por el frío valor que sobre el campo desplegaba” ja que “En el parte de guerra se le describe como incomparable valor, dotes de mando i energía desplegada en combate” i si va recòrrer a l’ajuda dels totalitarismes nazi-feixistes va ser perquè gràcies a “Una guerra larga de casi tres años le permitió derrotar a un enemigo que en principio contaba con fuerzas superiores. Para ello, faltando posibles mercados, y contando con la hostilidad de Francia y de Rusia, hubo de establecer estrechos compromisos con Italia y Alemania”. És a dir, sort en vam tenir d’ell, un geni militar que hauria guanyat la guerra tot sol de no ser per la conxorxa de la França del Front Popular i la URSS de Stalin.

Però l’hagiografia no es detén aquí. Resulta que Franco “Montó un régimen autoritario, pero no totalitario, ya que las fuerzas políticas que le apoyaban, Falange, Tradicionalismo y Derecha, quedaron unificadas en un Movimiento y sometidas al Estado”. La base feixista del franquisme resulta que ara ja no és totalitària. Gràcies Suárez per il·luminar-nos! I encara més, “Anunció desde el primer momento su propósito de que las reformas por él emprendidas desembocasen en la Monarquía, pero sin partidos políticos ni sistema liberal, declarándola, sin embargo, confesionalmente católica”. I en un altre fragment parla de la Constitució espanyola del franquisme… Simplement una aberració. Un sistema polític sense partits polítics ni llibertats i fonamentat en la repressió ara ja no pot ser anomenat dictadura? S’ha de tenir la cara més dura que el ciment per publicar aquestes coses avui en dia. La RAH no coneix la llarguíssima llista d’obres que s’han vingut publicant en els darrers trenta anys? El senyor Suárez, medievalista, no ha llegit Paul Preston, el principal biògraf de Franco?

Però és que a l’Espanya de la Guerra Civil sí que hi va haver un dictador, i aquest no era Franco. Segons el diccionari de la RAH, el dictador va ser Juan Negrín, el darrer president del govern de la República. Per què? Perquè va governar en coalició amb els comunistes. Ja se sap que un “amic dels comunistes” és un dictador. Un amic dels nazi, per descomptat no.

I si parlem de Santiago Carrillo arribem al deliri. És indubtable que Carrillo, com a cap de les Joventuts del Partit Comunista d’Espanya i conseller d’Ordre Públic de Madrid, va conèixer les matances de Paracuellos i la repressió incontrolada dels dies de revolució que van acompanyar l’esclat de la Guerra Civil, la participació ja és més qüestionable perquè no hi ha proves concloents. D’això l’autor de la seva biografia conclou que Carrillo va aplicar “una política de terror revolucionario” a Madrid. Robespierre va tenir una versió espanyola! Però la repressió només va ser dels rojos, els franquistes com que no eren totalitaris no van articular un Estat al voltant del terror totalitari i contrarevolucionari.

I van apareixent noves barbaritats. Hem conegut que el 23-F no va ser un cop d’Estat, sinó un “suceso”; que Escrivá de Balaguer tenia poders sobrenaturals; que Álvarez-Cascos “cuenta con un brillante recorrido”; i que el PP d’Aznar va perdre les eleccions de 2004 “por el aprovechamiento, desde la oposición socialista, del hundimiento del petrolero Prestige”, entre d’altres qüestions més que dubtoses argumentades sense cap rigor historiogràfic.

Les mòmies de l’extrema dreta han parlat i ho hem pagat entre tots. El Diccionario Biográfico Español, la vergonya més gran de la historiografia recent (els Pío Moa i companyia almenys publiquen a través d’editorials privades), és un fet. I des d’aquí només ens queda el dret a la denúncia. L’acadèmia seguirà al seu lloc i seguirà publicant escombraria sense que ningú faci res. Però jo no renuncio a creure en la meva professió. Algun dia arribarà algú valent i obrirà les finestres perquè l’olor a podrit desaparegui. La revolució dels #historiadors20 s’ha de fer present tard o d’hora. Hi ha tota una generació d’historiadors més que preparats pels reptes del futur i que han (hem) de prendre el timó. No podem estar en mans de les cendres flamejants del franquisme. La Història, la de veritat, la que s’escriu amb majúscules, ha de sortir de les aules al carrer perquè si no és així els hereus del franquisme ens menjaran. I, a més, ho seguirem pagant amb els nostres diners.

Com vaig piular a Twitter diumenge passat mentre debatia al voltant de la qüestió amb el professor Agustí Colomines: “Jo de gran vull ser un historiador honest”. Aquesta és la lluita. La de la honestedat. La pseudohistòria aquí no té ni tindrà mai cabuda.