Després de la desintegració de l’Imperi Otomà com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial, el territori de Palestina va convertir-se en un protectorat britànic habitat majoritàriament per població de religió musulmana, però amb una presència important de jueus. La presència jueva es remuntava a finals del segle XIX quan, amb l’aparició del moviment sionista va començar a defensar-se la idea de la creació d’una llar nacional per al poble jueu en aquest territori.
Sota el mandat de la Gran Bretanya, aquesta va permetre l’arribada gradual de colons jueus a Palestina emparant-se en la Declaració Balfour (1917) que comprometia els britànics a establir a Palestina una llar nacional pel poble jueu. Les successives onades migratòries jueves, essencialment procedents de Rússia i Polònia, i la seva adquisició de terres, van trasbalsar l’equilibri econòmic del territori i van començar a aixecar l’oposició àrab a les migracions jueves.
Però va ser durant la Segona Guerra Mundial quan, fugint de la persecució nazi, l’afluència jueva va esdevenir massiva. Acabat el conflicte, aquesta encara va augmentar més ja que molts jueus van decidir-se a abandonar definitivament Europa. Paral·lelament, el 1945, les milícies jueves de Palestina van declarar una insurrecció per forçar la retirada britànica i pressionar a favor de la creació d’un Estat jueu que acollís els supervivents de l’Holocaust nazi.
Va ser el 1947 quan una resolució de l’ONU va proposar la partició de Palestina en dos Estats, un de jueu i un de palestí, mentre que la ciutat de Jerusalem es mantenia com a espai internacional sense pertànyer a cap dels dos Estats. D’aquesta manera, l’ONU estava preparant el camí perquè, el 1948, mentre els britànics abandonaven el territori, el líder sionista David Ben Gurion proclamés unilateralment el naixement de l’Estat d’Israel. S’iniciava una dura batalla entre àrabs i jueus pel control de Jerusalem i els territoris palestins. Els palestins, fragmentats en regions aïllades, i els seus veïns musulmans no van reconèixer el nou Estat israelià, i en resposta van formar la Lliga Àrab, que integrava Egipte, Síria, l’Aràbia Saudita, Jordània, l’Iraq i el Líban, entre d’altres.
La creació de l’Estat d’Israel va desencadenar la primera guerra araboisraeliana (maig de 1948-gener de 1949). L’anomenada guerra de la independència va acabar amb la victòria israeliana i l’adquisició de nous territoris palestins per part d’Israel. Així, l’Estat palestí que l’ONU havia previst mai va arribar a existir: Israel va ampliar els seus territoris i Egipte va passar a administrar la franja de Gaza.
D’aquesta manera, l’Estat d’Israel aconseguia la capacitat territorial necessària per a rebre nous immigrants: entre 1948 i 1952 s’hi van establir més de 600.000 jueus. Però, en paral·lel, sorgia el problema dels refugiats palestins, amb més de 700.000 persones obligades a abandonar les terres ocupades per Israel i a establir-se a la regió de Cisjordània i al sud del Líban en camps de refugiats sostinguts per l’ONU.
Així, l’acabament del primer conflicte no va conduir a una pau consensuada. En conseqüència, el 1956, va esclatar una segona guerra a causa de la nacionalització del Canal de Suez realitzada pel president egipci Gamal Abdel Nasser. Francesos, britànics i israelians van atacar Egipte i van derrotar els exèrcits àrabs amb facilitat i van exigir la retirada egípcia del Canal, però, en el context de la Guerra Freda, les pressions dels governs nord-americà i soviètic van obligar els vencedors a retirar-se i signar un acord de pau.
I el 1967 encara esclataria un tercer conflicte, l’anomenada Guerra dels Sis Dies. Després d’un període de tensió prolongada entre Israel i els seus veïns àrabs, Egipte va bloquejar el golf d’Aqaba, considerat com un espai essencial per a la navegació israeliana. En resposta, els israelians van llançar un atac preventiu que va suposar la derrota de la coalició àrab, integrada per Egipte, Jordània i Síria. La victòria israeliana va permetre que l’Estat jueu estengués la seva zona d’ocupació amb les anomenades “franges de seguretat” com a protecció davant de possibles atacs àrabs ocupant Cisjordània, Gaza, la península del Sinaí i els alts del Golan.
Finalment, un quart enfrontament, la Guerra del Yom Kippur, esclataria l’octubre de 1973, quan Egipte i Síria van llançar un atac conjunt per recuperar els territoris perduts el 1967. Novament, els israelians van infligir una derrota severa als seus atacants, però en aquesta ocasió no va aconseguir cap benefici polític ni territorial.
Des de 1973 no han esclatat més guerres entre Israel i els seus veïns. Inclús, les relacions entre Israel i Egipte van arribar a la normalització gràcies als acords de Camp David de 1978. Ara bé, la manca d’una guerra declarada no vol dir que no hagin existit conflictes indirectes. Per exemple, en la Guerra Civil del Líban de 1975-1990, Israel va ocupar una part del territori libanès, fet que es repetiria el 2006 quan l’exèrcit israelià va penetrar-hi sota el pretext de lluitar contra les milícies terroristes d’Hezbollah.
5 Responses
Excel·lent resum de la història i del conflicte.
Potser caldria haver apuntat que la presència jueva a la zona, fins i tot més enllà del territori palestí, ha estat constant, no només a partir de l’aparició del sionisme. Més que res perquè val la pena que quedi clar que el conflicte és hereu de la descolonització i que abans les poblacions àrab i hebrea havien conviscut pacíficament perquè el territori no tenia configuració estatal. La gent es pensa que els jueus són uns invasors, però aquest aspecte només es pot tractar des d’un punt de vista polític en el moment que les fronteres posen nom al desert.
Enric, certament la presència jueva al territori palestí es una constant històrica que va més enllà del moviment sionista de finals del segle XIX. Ara bé, és en el context descrit a l’article quan aquesta es multiplica i neix el conflicte, un problema polític i territorial que segurament mai hauria existit sense dos fets transcendentals: la descolonització iniciada després de la Segona Guerra Mundial i el sentiment de culpa generalitzat pel descobriment de l’Holocaust i que va sensibilitzar la societat occidental al voltant de la “necessitat” del poble jueu per tenir la seva llar nacional. Geopolíticament això va suposar un trasbals a la zona de l’Orient Mitjà perquè es situava un element estrany (l’Estat d’Israel) en mig d’un espai ocupat pels àrabs des de l’edat mitjana i en el context de retirada dels Estats imperialistes europeus. Lògicament, sense fronteres polítiques en el desert, i els conseqüents interessos occidentals en la zona, aquest conflicte mai hauria existit.
Gràcies per contestar, Vicente. Per situar-nos una mica, jo no sóc historiador, sóc lingüista: vaig fer Hispàniques i Semítiques.
Si no t’és molèstia, volia comentar-te una cosa, a veure què en penses. La descolonització, de totes totes, havia de crear una situació estatal estranya a tota la zona. Països com Jordània, Síria i Líban no existien abans de la II Guerra Mundial, per tant, tot repartiment de terres era possible. En un primer intent de partició del territori, als anys 20, la Lliga de Nacions va fer una proposta: Transjordània, per als àrabs, i Cisjordània, per als jueus. Segurament, aquesta partició no era la millor solució perquè obligava a traslladar població. Però la idea de “repartir” era prou bona. Els jueus que vivien allà de sempre tenien tant dret com qualsevol altre poble a tenir la seva terra. Cert que el sionisme i l’Holocaust compliquen el panorama, però si abans de la IIGM ja s’hagués dividit el territori, ara tindríem dos estats. El problema gros ve (i d’això se’n parla poc) que quan Jordània obté la independència la resta de palestins (no hi ha diferències entre palestins i jordans; o, en tot cas, hi ha palestins tant a un costat del Jordà com de l’altre) són considerats els germans pobres: tothom hi ha ficat cullerada, però ningú els ha volgut mai.
Ah, i no oblidem una altra qüestió: la Guerra Freda. La creació de l’estat d’Israel porta la influència americana a la zona, on els nous països tenen més “simpaties” per la URSS: primer, per l’interès de la pròpia Unió Soviètica, que va afavorir econòmicament la regió per ampliar la seva àrea d’influència; i, en segon lloc, perquè els àrabs estaven segurament necessitats de redimir-se després d’haver recolzat els alemanys durant la IIGM.
Res; tot és donar voltes a allò que no es pot canviar. La situació és la que és, i sobre això s’ha de treballar. I, en tot cas, no hi ha altra solució que la dels dos estats. I Jerusalem…
Possiblement cap solució hauria estat prou bona, però segurament un repartiment en els anys vint hauria estat menys conflictiu del que va resultar en els anys de la postguerra mundial. Un Estat jueu situat en mig dels Estats àrabs sempre hauria creat controvèrsia entre els sectors panarabistes, però el fet de deixar passar el temps sense una solució efectiva a la descolonització i la nova articulació del territori va ser un element clau perquè les posicions ideològiques sionistes i panarabistes es radicalitzessin. Sobre el fet que els jueus que vivien allà tinguessin dret a tenir un Estat… això ja se’m fa més complicat d’argumentar perquè es pot respondre que eren una clara minoria fins els anys vint, però això òbviament no els hi resta cap dret.
I sobre la qüestió palestina, la realitat és que als Estats àrabs, Jordània inclosa, en el fons els donava igual la seva situació. El seu objectiu era derrotar Israel, l’Estat invasor i il·legítim, i els palestins eren (i són) un element a aprofitar en aquesta lluita. Per exemple, les ambigüitats de la Lliga Àrab sempre han estat sagnants en relació a Palestina i els seus posicionaments han jugat més amb la conjuntura política internacional i regional que amb la defensa dels drets del poble palestí.