El continent asiàtic és allà on van iniciar-se els moviments independentistes del procés de descolonització. Aquesta emancipació va iniciar-se amb les colònies britàniques després de la finalització de la Segona Guerra Mundial, quan els moviments nacionalistes van oposar-se al retorn a la situació prèvia al conflicte. Cal destacar, però, que l’emancipació colonial va seguir dos model diferents: el primer va tenir lloc en els territoris de l’Imperi britànic, on es va seguir una política de diàleg i negociació amb les elits locals; el segon, en canvi, va comportar l’enfrontament i la guerra colonial, i va afectar els territoris francesos i holandesos. En qualsevol cas, tota la zona va acabar els seus respectius procés d’independència abans de la celebració de la Conferència de Bandung (1955), de la qual els nous països independents van ser-ne organitzadors.
Per analitzar el procés de descolonització asiàtic prendrem quatre exemples significatius: l’Índia, el Pakistan, Indonèsia i Indoxina.
L’Índia. La independència de l’Índia, la colònia més important de la Gran Bretanya, l’anomenada “joia de la corona”, va significar la primera fita rellevant en el procés de descolonització i el cas més representatiu d’independència pacífica. Antiga colònia britànica, immensa en extensió, amb la presència de diferents ètnies, religions, idiomes i estructures socials, el seu exemple va ser el model a seguir a bona part del continent asiàtic.
Cal tenir en compte que la descolonització dels territoris de l’Imperi britànic va ser un model poc conflictiu, generalment negociat entre les colònies i la metròpoli per afavorir la Commonwealth (organització de cooperació econòmica entre els antics territoris de l’Imperi britànic). Així, el procés descolonitzador indi, tot i passar per algun moment de violència anticolonial, va fonamentar-se en la resistència passiva, és a dir, la negativa de la població a la cooperació amb les autoritats colonials, i la negociació.
Els primers intents d’acord entre els britànics i els partits independentistes indis –el Partit del Congrés, liderat per Nehru, i la Lliga Musulmana, liderada per Ali Jinnah– van produir-se durant la Segona Guerra Mundial, però en aquell context no van tenir èxit. No seria fins després de la guerra quan Londres s’adonés de la impossibilitat de mantenir la colònia i que la millor solució a la resistència passiva índia era concedir la independència al país. La Gran Bretanya, a causa de la seva incapacitat econòmica en els anys de postguerra, va mostrar una actitud comprensiva en relació a la colònia tot afavorint l’accés a la independència.
El procés descolonitzador va seguir les pautes del Pla Mountbatten, el qual consistia en la divisió de l’Índia en dos Estats segons les creences religioses de la població: la Unió Índia, que agrupava la població d’origen hindú, i el Pakistan, que agrupava la població musulmana. D’aquesta manera, el 1947, el govern britànic va signar la transmissió de poder i l’Índia i el Pakistan van accedir a la independència.
La primera etapa del nou país va ser gestionada pel president Nehru, el qual va aplicar una variant del socialisme d’Estat, amb l’aplicació de plans quinquennals i d’una reforma agrària voluntària. A més, Nehru va aplicar una estructura política molt flexible, en la qual va permetre’s l’existència de múltiples partits polítics, i que va atorgar una gran autonomia a les diferents regions culturals del país.
Pakistan. Quan, el 1947, el govern britànic va signar la transmissió de poder i l’Índia i el Pakistan van accedir a la independència, això va suposar el naixement de dos països enfrontats fins a l’actualitat per la regió del Caixmir, un territori inclòs en gran part a l’Índia, però amb majoria de població musulmana. A més, el país va quedar dividit en dos territoris, l’un a l’oest i l’altre a l’est de l’Índia, separats per més de dos mil quilòmetres, un exemple de la insensibilitat occidental cap a les seves colònies. I d’aquesta divisió en naixeria l’Estat de Bangla Desh, un cop s’independitzés la part oriental.
Tot el contrari que en el cas indi, el Pakistan va néixer com una dictadura, la qual comptava amb el suport de Londres. El fet de ser un règim autoritari va suposar que el Pakistan practiqués una política hostil cap als seus veïns, primer contra l’Índia per la qüestió del Caixmir, després contra l’Afganistan i el règim de Kabul i finalment contra el població del Pakistan Oriental, majoritàriament bengalí.
Indonèsia. El territori d’Indonèsia havia estat una colònia holandesa des del segle XVIII, però després de la Segona Guerra Mundial va declarar-se independent. El govern holandès, però, no va reconèixer la seva independència i va iniciar una guerra per mantenir el seu domini colonial. Així, des de 1947, va esclatar un breu conflicte que comportaria la derrota holandesa a causa de la pressió internacional i les dificultats econòmiques que va trobar per abastar el seu exèrcit. Finalment Indonèsia accediria a la independència el 1949.
El nou Estat va establir un govern federal dirigit per Surkano, el líder independentista, el qual va seguir el model indi, però sota un estricte control personal. Progressivament, Surkano acabaria concentrant cada vegada més poder en les seves mans, fins que Indonèsia va esdevenir un país autoritari de caràcter paternalista i amb vagues al·lusions a la socialització. Surkano no seria expulsat del poder fins el 1965, quan Suharto va protagonitzar un cop d’Estat.
Indoxina. A la Indoxina francesa, el final de la Segona Guerra Mundial va representar la declaració unilateral d’independència per part de la Lliga per la Independència del Vietnam, l’anomenat Vietminh, l’organització político-militar creada per Ho Chi Min que havia estat protagonista de la resistència contra l’ocupant japonès durant la Segona Guerra Mundial. França no va acceptar la independència vietnamita i va enviar a Indoxina un exercit expedicionari que donaria pas a un conflicte armat el 1946.
La guerra a Indoxina va allargar-se durant vuit anys, fins que l’exèrcit francès va ser derrotat de forma definitiva a Dien Bien Phu el 1954. Després d’aquest desastre militar, França va reconèixer la independència de les seves colònies indoxines a la Conferència de Ginebra de 1954, la qual va aprovar la independència de Cambodja i Laos i va dividir el territori vietnamita en dos Estats: el Vietnam del Nord, de caràcter comunista, i el Vietnam del Sud, sota un règim dictatorial prooccidental.
