Per Terror Blanc coneixem els períodes de reacció sagnant dirigida pels reialistes contra el personal revolucionari i imperial. És a dir, és la versió contrarevolucionària del Terror. Això sí, amb una diferència important: el Terror Blanc, a la inversa que el Terror del Govern Revolucionari, no es recolzaria en cap moment en una legislació o en decrets.
El Terror Blanc va actuar en tot el territori de l’oest francès i en zones del sud-est. És a dir, l’espai geogràfic de la repressió contrarevolucionària coincideix amb les zones que s’havien revoltat contra la Revolució.
El fenomen de la repressió contrarevolucionària va aparèixer en el moment en el qual va iniciar-se el declivi de les adhesions nacionals a la causa revolucionària, un cop caiguts Robespierre i els seus seguidors. Així, el primer impuls terrorista l’hem de situar el 1795, un cop després de que la Convenció esclafés els sans-culottes parisencs a les jornades de germinal i pradial.
Seguidament, entre maig i juny de 1795, es produirien les matances de presoners jacobins a Lió (98 morts), a Marsella (200 morts) i Avinyó. A Tarascó, cinquanta revolucionaris van ser llançats al riu Roine des de la part alta del castell de la ciutat. A París, els anomenats “petimetres” i la “joventut daurada” van atacar els republicans indiscriminadament.
Aquesta escalada repressiva contrarevolucionària només s’aturaria parcialment amb el cop de 18 de fructidor.
Un segon impuls que reactivaria el Terror Blanc, però, es donaria a l’estiu de 1799 a la Vendée, Normandia, Maine i el Midi. L’aparició de societats com els “Companys de Jesús” i les “Companyies del Sol” combinarien accions de pillatge amb l’acció política contrarevolucionària sagnant. Només la irrupció de Napoleó Bonaparte i la seva política de pacificació posarien fi a aquesta segona fase del Terror Blanc.
Finalment, una darrera reacció contrarevolucionària del Terror Blanc tindria lloc a França els primers anys de la Restauració borbònica en la figura de Lluís XVIII (1815-16), quan els reialistes es van lliurar a un nou exercici de repressió sagnant contra les persones que s’havien significat en l’etapa anterior (1789-1814), bé com a revolucionaris, bé com a bonapartistes. La repressió va veure’s legalitzada, en certa manera, pel triomf electoral dels ultres (1815), fins a arribar a l’extrem que el mateix govern del duc de Richelieu es va veure obligat a posar-hi fi, cap a les darreries de 1816.
