Al llarg dels anys seixanta i setanta la convivència i la distensió entre els Estats Units i la Unió Soviètica va estendre’s tant en el domini militar com en el domini polític. Així, nous factors van contribuir a modificar les relacions internacionals en favor de la distensió després que els greus conflictes dels anys anteriors haguessin posat el món en un veritable perill de guerra nuclear. És així com l’acostament entre nord-americans i soviètics va convertir-se en una necessitat per a tots dos països.
En l’aspecte militar, en aquestes dues dècades van inaugurar-se una sèrie d’acords i tractats que tenien com a objectiu limitar els espais on podia emprar-se l’armament nuclear. Així, el 1959 va excloure’s el continent antàrtic; el gener de 1967, com a conseqüència dels avenços en l’exploració espacial la no militarització va estendre’s a la Lluna i l’espai que envolta la Terra; el 1968 va signar-se el Tractat de No Proliferació Nuclear; el 1971 els fons marins van ser exclosos com a territori per assajar l’armament nuclear; i el 1972 van limitar-se les armes biològiques. Ara bé, dos països amb armament nuclear van deixar de signar el Tractat de No Proliferació Nuclear: la Xina i França.
Més enllà del desarmament parcial esmentat, arribats als anys seixanta les dues superpotències buscaven establir un control en la cursa armamentística. Per això, el 1966, el president nord-americà Lyndon B. Johnson va proposar als soviètics obrir les negociacions per limitar el desenvolupament de les armes nuclears. Les motivacions eren la reducció de la creixent despesa econòmica que la cursa armamentística representava per als EUA i la URSS, així com el fet que només amb els mitjans ja acumulats les superpotències comptaven amb armament suficient per a destruir diverses vegades els territoris nord-americà i soviètic. A més, el risc de conflicte nuclear va comportar l’aparició de moviments pacifistes entre la població que pressionaven els governs occidentals.
Aquestes negociacions van concloure el maig de 1971 amb la signatura a Moscou de l’acord SALT-I per part dels presidents Leonid Brejnev i Richard Nixon, que limitava l’armament estratègic d’ambdós països. I les bones relacions continuarien amb la signatura del SALT-II de 1979. Aquests acords, tot i que suposaven un fre en la cursa d’armaments, en realitat el que establien era un principi de dissuasió nuclear, un equilibri del terror que, paradoxalment, era el que garantia la seguretat mundial.
La cooperació política entre les dues grans potències es basava en la idea que només elles eren les responsables de la seguretat mundial i, en conseqüència, aquesta depenia dels seus objectius estratègics. I la base d’aquestes relacions seria la d’evitar qualsevol tipus de conflicte armat. El nou clima de convivència d’aquestes dècades cal cercar-lo tant en elements de política interior de les grans potències com en l’extensió d’un sentiment d’optimisme referent a les relacions internacionals.
D’aquesta manera, els nord-americans van incrementar les relacions comercials amb els soviètics pensant que aquest fet podria ajudar a crear una sèrie d’interessos comuns i facilitar la cooperació. I pels soviètics, la limitació de la cursa d’armaments i la cooperació econòmica amb els nord-americans permetia desviar recursos econòmics que havien de dedicar-se a l’àmbit militar cap a l’adquisició de béns de consum per a la població. I és que, després de cinquanta anys de sacrificis en benefici de la Revolució, la societat soviètica demanava una millora efectiva de les seves condicions de vida.
Quant a les relacions internacionals, el procés de descolonització i el sorgiment de nous Estats independents a Àfrica i Àsia, tots ells amb molts problemes econòmics i amb una forta dependència respecte de les antigues potències colonials, va suposar l’existència d’un terreny propici per a l’extensió del socialisme. A ulls de moltes de les societats de l’anomenat Tercer Món, dominades per les grans companyies capitalistes, el model soviètic representava un camí per a sortir de l’endarreriment al qual s’havien vist condemnades per l’imperialisme capitalista. Per això, els dirigents soviètics van creure compatible el fet de cooperar amb els EUA al mateix temps que estenien la seva àrea d’influència.
Pels nord-americans, el cost econòmic de convertir-se en el guardià del món era massa elevat i començava a repercutir negativament en l’economia del país així com en la pròpia societat. Per exemple, l’experiència de la guerra de Vietnam que s’estava desenvolupant en aquells moments era vista molt negativament per part del món occidental i de la mateixa societat nord-americana. A més, molts dels antics aliats nord-americans, com Europa i el Japó, havien aconseguit millorar substancialment les seves economies i ja competien amb els Estats Units de forma avantatjosa ja que no havien de suportar la despesa militar. En relació amb la URSS, l’administració nord-americana considerava que la integració de l’economia soviètica en els circuits comercials internacionals capitalistes faria més fàcil la cooperació.
La culminació de la nova política d’entesa i distensió internacional va viure’s al continent europeu. D’una banda, des del 1969, l’arribada al poder del socialdemòcrata Willy Brandt a la República Federal d’Alemanya va permetre el naixement de l’anomenada Ostpolitik, una política d’acostament a l’Est que va comportar la signatura d’un tractat de no agressió i el reconeixement mutu dels dos Estats alemanys, així com la inviolabilitat de les seves fronteres. La normalització de les relacions polítiques entre els dos blocs era un fet.
Finalment, la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa celebrada a Hèlsinki l’agost de 1975 entre 35 països integrants de l’OTAN, el Pacte de Varsòvia i d’altres no alineats va permetre el reconeixement de les fronteres sorgides després de la Segona Guerra Mundial, el reforçament de la cooperació econòmica entre ambdós blocs i el compromís del bloc comunista a la defensa dels drets humans i les llibertats. S’establia així un fòrum de diàleg permanent que mantindria la seva funció en els anys vuitanta.
