La mort de Stalin el 1953, i el canvi presidencial als Estats Units en el gener d’aquell mateix any (Truman va ser substituït per Ike Eisenhower) van afavorir una suavització de les tensions desenvolupades anteriorment i que el risc de conflicte donés pas a una voluntat de desglaç en les relacions internacionals. La persistència de les postures oposades, així com la rigidesa en l’apreciació dels problemes van mantenir-se, però la voluntat de diàleg polític va permetre un coneixement més ampli de les postures d’ambdós blocs.
La voluntat de diàleg va ser facilitada pel gir que el nou equip dirigent soviètic, liderat per Nikita Kruixtxov va donar a les relacions internacionals. En el XX Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, celebrat el febrer de 1956, Kruixtxov va proposar una revisió de la figura de Stalin i de la seva manera de conduir les relacions exteriors de la URSS. D’aquesta manera, la idea de la coexistència pacífica va substituir la idea d’enfrontament.
Pel nou equip dirigent soviètic, calia cooperar amb els països capitalistes en benefici propi, per assegurar l’èxit econòmic i polític de la Unió Soviètica. Aquesta cooperació, a la qual la URSS es veia obligada de fet per l’existència de l’arma nuclear, no significava pas la renúncia al socialisme ni al model soviètic, sinó un replantejament dels seus principis. En aquells moments ja es feia evident que el triomf en la Guerra Freda no seria un fet militar, sinó el resultat de la superioritat organitzativa del socialisme enfront del capitalisme aplicat en tots els àmbits: econòmic, polític, cultural, etc.
D’aquesta manera, la coexistència pacífica va combinar períodes de desglaç i negociacions entre nord-americans i soviètics amb períodes de gran tensió internacional que podien abocar el món al conflicte nuclear. De la mateixa manera, després de cada crisi s’iniciaven noves converses i reunions per promoure l’acostament polític i establir nous acords.
El primer conflicte que va posar a prova els mecanismes de diàleg establerts per la política de la coexistència pacífica va ser la crisi del Canal de Suez de 1956. El conflicte, que va implicar tant nord-americans com soviètics, va esclatar quan el president d’Egipte, Gamal Abdel Nasser, va decretar la nacionalització del Canal de Suez, que fins aleshores havia estat controlat per una companyia anglofrancesa.
La resposta a la nacionalització egípcia del Canal va ser un atac combinat per part de França, Gran Bretanya i Israel amb intenció de forçar la tornada a la situació prèvia sota el pretext que la política de Nasser posava en perill el subministrament de petroli a Occident. Davant la crisi egípcia, els Estats Units i la URSS van optar per oposar-se a l’acció militar per por a unes conseqüències indesitjades en el tauler geopolític del Pròxim Orient ja que es tractava d’una agressió amb característiques neocolonialistes. Així, les superpotències van imposar la retirada dels atacants, fet que igualment els beneficiava ja que suposava la fi de la influència europea sobre la regió.
D’altra banda, els grans Estats van mantenir la rigidesa en el manteniment de les seves àrees d’influència com va fer-se evident el 1956. Aquell any a Hongria va esclatar una revolta contra el domini soviètic, i l’esclat va ser ofegat en sang sense que els països occidentals reaccionessin. La dissidència va ser reprimida durament i l’exèrcit va envair el país per sufocar la revolta en aplicació de la doctrina Brejnev: la URSS tenia dret a intervenir en qualsevol país del seu bloc que inicies canvis polítics que afectessin el sistema comunista. Els fets d’Hongria van mostrar que la pau mundial en temps de la Guerra Freda es basava en la submissió dels pobles, sense reserves, a la voluntat de les dues grans potències.
I és que, malgrat la coexistència pacífica, les relacions entre les dues superpotències va arribar a moments d’alta tensió que no permetien la relaxació interna dels blocs. Per exemple, el 1957, la URSS va desplegar els seus míssils intercontinentals i va llançar a l’espai la primera nau espacial, fet interpretat pels nord-americans com una nova escalada en la cursa d’armaments i que desencadenaria una gran tensió diplomàtica.
En resposta a les accions soviètiques, considerades amenaçants pels Estats Units, el president Eisenhower va enunciar la doctrina de la represàlia massiva. La nova política dels EUA proposava l’ús de la resposta nuclear davant de qualsevol atac soviètic de la URSS contra el país o algun dels seus aliats. Com és sabut, això mai arribaria a produir-se, però diverses crisis polítiques i diplomàtiques (Berlín, Cuba, Vietnam) posarien el món bipolar al límit de la tragèdia.
D’aquesta manera, quan a finals dels anys cinquanta, el problema de la divisió d’Alemanya va tornar a revifar amb la segona crisi de Berlín, el món va posar-se en alerta. El fet que entre els anys 1952 i 1961 marxessin de la República Democràtica d’Alemanya, sota la influència de la URSS, més de dos milions de persones en direcció a la República Federal d’Alemanya, sota la influència occidental, atrets per l’existència d’un millor nivell de vida va fer que les autoritats de la RDA pressionessin Kruixtxov per aturar la sagnia demogràfica i econòmica.
La posició que ocupava la ciutat de Berlín, al mig de l’Alemanya oriental, suposava l’existència d’un punt on el contacte entre ambdós blocs era extremadament fràgil. Així, malgrat la previsible reacció negativa dels governs occidentals, la nit del 12 al 13 d’agost de 1961, les autoritats orientals van aixecar un mur de ciment que separava la ciutat de Berlín en dos sectors incomunicats: havia nascut l’anomenat Mur de Berlín.
La resposta occidental a la divisió efectiva de la ciutat de Berlín no va anar més enllà de la condemna verbal i la realització de maniobres militars com a acte de força. Però van ser suficients per esclafar la política de blocs fins a límits mai vistos amb anterioritat. Tot i això, el “mur de la vergonya” segons els occidentals o “mur de protecció antifeixista” segons els orientals, seria un dels símbols més coneguts de la Guerra Freda i no seria fins a la seva caiguda el 1989 que s’iniciaria la fi del conflicte bipolar.
