La Guerra Civil espanyola de 1936-1939 també va ser una guerra civil catalana, amb participació de catalans a tots dos bàndols. És veritat que els catalans que van incorporar-se als insurrectes van ser relativament pocs en comparació amb els que van lluitar al costat de la República i la Generalitat, però això no implica que haguem de menysprear la participació catalana en el naixement del franquisme. Una pista del suport a la insurrecció el trobem en els resultats de les eleccions generals de 1936, en les quals el Font Català d’Ordre va aconseguir el 42% dels vots.

Es calcula que entre 50.000 i 60.000 catalans, sovint famílies senceres, van poder fugir cap a la zona nacional després de la derrota de la insurrecció militar del 19 de juliol a Catalunya. Una tercera part d’aquests exiliats acabaria afiliant-se a les milícies falangistes. Aquests “catalans de Burgos” eren fonamentalment catòlics i conservadors, però també persones procedents del catalanisme de dretes de la Lliga. La major part dels prohoms de l’alta burgesia catalana refugiats a Burgos, Sant Sebastià, Sevilla, etc. no entrarien gaire en la lluita de faccions durant la guerra i la postguerra i es limitarien a mostrar la seva adhesió al Movimiento Nacional, i en especial a Franco i a l’exèrcit. La burgesia estava més preocupada per la seva organització a l’hora de retornar a Catalunya que d’altres coses.

Possiblement, la figura catalana més significativa d’aquelles que van incorporar-se al franquisme va ser Francesc Cambó. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el líder de la Lliga va optar per exiliar-se a l’estranger, des d’on va aportar diners a la causa franquista i va organitzar, a París, un destacat servei de propaganda de la causa nacional.

Instaurat el règim franquista a Catalunya després de la finalització de la guerra, el franquisme català va estar integrat fonamentalment per industrials, propietaris agraris, grans comerciants i financers, els quals van identificar-se amb el nou règim amb una gran adhesió i un activisme molt variat. Així, el franquisme va restaurar els vells poders econòmics i va posar de nou al front de l’administració local a la classe dominant tradicional, aquella que havia perdut la direcció de Catalunya el 1931.

La militància catalana de la FET-JONS no era gaire abundant i estava formada pels escassos falangistes i membres d’altres grups d’extrema dreta existents en l’època republicana, una part dels carlins i molts excombatents de l’exèrcit franquista. Això suposava que Catalunya hauria d’haver estat controlada pel carlisme, però no va ser així. Paradoxalment, seria la Falange qui es faria amb el control de Catalunya.

L’organització política més important que existia a Catalunya d’aquelles que van participar en la sublevació militar de 1936 eren els tradicionalistes carlistes. Així, quan Franco va imposar la unificació de falangistes i carlins l’abril de 1937 els tradicionalistes catalans es van mostrar molt reticents i van distanciar-se, en part, del partit únic provocant una notable divisió interna. La majoria de la Comissió Carlista catalana considerava que el càrrec de futur dirigent de FET-JONS  a Catalunya havia de recaure forçosament en un tradicionalista. Així, des d’un primer moment els falangistes catalans es mostraren també hostils cap als tradicionalistes als que consideraven uns regionalistes camuflats, uns homes de palla de la Lliga Catalana.

I és que l’extrema dreta no tenia una presència destacada a Catalunya abans de 1937 quan es va formar FET-JONS com a partit únic franquista. Per això, el 1939, tots aquells que acreditaven haver estat excombatents o excautius van passar a ser militants del partit únic si així ho demanaven. El fet que per ocupar determinats càrrecs polítics fos necessària la militància falangista obligatòria va comportar que algunes persones s’hi adherissin per oportunisme polític i per exigència burocràtica. Dins de FET-JONS van reciclar-se moltes persones que van supeditar-se a les ordres de la direcció del partit.

Els falangistes seran els encarregats d’organitzar l’administració, perquè el règim només es refiava dels excombatents. El carlisme es presentarà com un problema en els anys quaranta perquè els seus membres es consideraran indisciplinats. Els conflictes entre els grups ultres del franquisme seran constants donant lloc a l’aparició de tres famílies. En el fons, més enllà de FET-JONS, els altres grups polítics seran marginats pel franquisme. A Falange Española també hi haurà gent que podia estar molesta amb el règim però que mai l’abandonarà.

Falange tenia un clar caràcter de partit de classe on predominaven les forces vives tradicionals, les oligarquies locals i les comarcals. La vella guàrdia falangista (els anteriors a 1939) no representaran ni l’1% de la militància falangista. Les organitzacions falangistes van tenir la clara voluntat de ser presents a tot arreu i de controlar tots els organismes polítics i administratius catalans. De tota manera, al marge de la promoció personal de molts dels militants, la penetració real de Falange en el teixit social català va ser molt superficial i amb una influència molt limitada.

El personal polític que va ocupar càrrecs de responsabilitat, de gestió i de representació va ser sempre designat des de dalt i entre persones de provada fidelitat al règim franquista. Ara bé, com que els falangistes i els excombatents no eren gaire abundants ni gaire significatius a Catalunya, bona part dels designats per ocupar els càrrecs franquistes van sorgir d’entre els antics militants de l’extrema dreta catalana, d’entre els antics lerrouxistes i, inclús, d’entre vells membres de les forces polítiques conservadores del país, com ara la Lliga Catalana. Així, per exemple, Josep Maria de Porcioles, antic militant de la Lliga, es farà falangista gràcies a la vídua d’Onésimo Redondo, Mercedes Sanz Bachiller.

Val a dir que, generalment, aquests franquistes catalans van ocupar càrrecs polítics secundaris en l’administració local (ajuntaments i diputacions), però rarament van arribar a desenvolupar aquells càrrecs de major rellevància política (capità general, governador civil) perquè aquests eren reservats a personalitats arribades de fora de Catalunya. Això responia a la voluntat franquista d’impedir que les autoritats arrelessin en el territori i també a una certa desconfiança del franquisme cap als polítics catalans. A partir de 1940-42 va evidenciar-se que el partit no estava configurant i vertebrant el nou règim franquista a Catalunya a partir dels seus principis programàtics, sinó que esdevenia el contrari: era la mateixa administració estatal la que cada cop controlava i mediatitzava més FET-JONS.