El franquisme, com a règim totalitari, rebutjava obertament el sistema democràtic basat en la voluntat popular expressada mitjançant el sufragi universal i la separació de poders heretada dels principis liberals de la Revolució francesa. Per això, en la construcció del Nuevo Estado va inspirar-se en el model corporativista del feixisme italià, el qual organitzava la participació popular a partir de tres unitats bàsiques artificioses: la família, el municipi i el sindicat. Aquests tres elements eren considerats com l’articulació natural de la societat, superant els partits polítics com a instruments de participació ciutadana. El sistema va ser definit com a democràcia orgànica, però de democràtic en tenia ben poc.

Les Corts. En una primera fase, Franco va tenir suficient amb comptar com a organismes de poder amb la seva pròpia figura i l’acció de govern del Consell de Ministres. Les primeres lleis del franquisme van sorgir íntegrament del govern ja que les Corts, la representació popular en les institucions de l’Estat, no van ser reposades fins el 1942 a partir de la Llei Constitutiva de les Corts, una llei fonamental que definia les Corts com un “òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l’Estat”.

Tots els representants en les Corts franquistes, anomenats procuradors, eren designats per Franco i entre ells hi havia els ministres, els membres del Consejo Nacional del Movimiento i de l’organització sindical. També hi havia procuradors que ho eren per raó del seu càrrec i entre els quals s’hi comptaven els alcaldes de les grans ciutats, els rectors de les universitats i els representants de la jerarquia eclesiàstica. Es tractava, en definitiva, d’una representació corporativa per terços: el sindical, el d’entitats i col·legis professionals i el del partit i l’administració local. A partir de 1966, amb l’aprovació de la Llei Orgànica de l’Estat, van introduir-se els anomenats procuradors pel terç familiar, escollits mitjançant sufragi dels caps de família.

En qualsevol cas, aquestes Corts eren simplement un òrgan decoratiu ja que la seva funció era conèixer les lleis importants i opinar sobre aquells projectes que el govern considerés necessari rebre assessorament. És a dir, no tenien un poder legislatiu autèntic perquè el govern decidia quins projectes de llei podien passar a les Corts i quins eren aprovats directament a través d’un decret llei.

El poder provincial i els ajuntaments. En el pla territorial, el poder del govern es transmetia a través de la institució dels governadors civils de cada província, els quals també eren els caps provincials del Movimiento. Aquests, tenien el càrrec per nomenament directe del govern i també eren cessats per la mateixa via. Per exemple, a Barcelona i Girona van passar-hi 10 per cada província, a Lleida 11 i a Tarragona 12. L’origen geogràfic de la majoria dels governadors que van exercir el seu càrrec a Catalunya era aragonès o castellà.

A cada província va instituir-se també la figura del governador militar com a prova de la dualitat del poder entre civils i militars. També va restablir-se l’estructura militar de les capitanies generals que havia estat suprimida en temps de la República.

Als ajuntaments, els alcaldes, que també eren caps locals del Movimiento, eren elegits directament pel governador civil. Tot i això, amb el pas dels anys podem distingir una certa evolució, com ho demostra l’aparent obertura del règim amb la convocatòria d’eleccions municipals des de 1948. El nou procediment distribuïa els regidors en tres grups: els escollits pels caps de família, els escollits pels sindicats i els escollits d’entre els membres de les entitats econòmiques, culturals i professionals del municipi, acció que realitzava l’alcalde. Tot i el seu caràcter electiu, els ajuntaments mai van suposar un focus d’indisciplina amb el règim ja que tant l’alcalde com els regidors eren addictes al règim. No seria fins a les eleccions de 1973, a les darreries del franquisme, quan en alguns municipis grans van presentar-se alguns candidats d’esperit democràtic, arribant a guanyar algunes regidories.

Un darrer eix de decisió local eren les diputacions, les quals van esdevenir durant el franquisme un simple òrgan administratiu. Gestionades per representants dels grups afavorits, s’encarregaven del funcionament d’alguns establiments d’ordre sanitari i assistencial, de la conservació i millora dels camins veïnals, de patrocinar una cultura desfasada i de promocionar les festes provincials.

El sindicat vertical. Un altre poder de l’Estat franquista van ser els sindicats verticals de la Central Nacional Sindicalista (CNS), anomenada posteriorment Organización Sindical Española (OSE), els quals depenien d’un secretari general amb rang de ministre. Mentre que el sindicalisme de classe que defensava els drets dels treballadors i que era representat per la CNT i la UGT era il·legalitzat i represaliat pel règim, el sindicat vertical va establir el veritable control sobre els treballadors.

D’aquesta manera, amb la promulgació de la Llei Sindical de 1940, inspirada novament en el model corporatiu de la Itàlia de Mussolini, va integrar-se en un mateix sindicat a empresaris i treballadors, tot organitzant-los per branques de producció. Per formar part dels quadres de comandament de la CNS calia tenir un bon informe político-social personal, redactat pel Servicio Provincial de Información e Investigación amb l’ajut del cap local de la Falange.

L’Estat exercia una tutela fèrria sobre la classe obrera i dictava les condicions laborals (salaris, durada de la jornada laboral, vacances, permisos, etc.) sense que existís cap mena de negociació col·lectiva ni tampoc de vaga ja que havia estat il·legalitzada. El resultat d’aquest estricte protocol van ser unes condicions de treball extremes que van comportar el manteniment de salaris baixos per als treballadors i van permetre uns beneficis empresarials molt elevats.

L’única possibilitat de defensa dels interessos dels treballadors va ser, des del 1954, l’establiment de la figura dels enllaços sindicals, uns càrrecs representatius d’elecció directa. El 1971 va aprovar-se una nova llei sindical, però aquesta encara seria força restrictiva. Així, a les acaballes del franquisme, tot i la presència cada cop més nombrosa dels sindicalistes de les Comissions Obreres (CCOO), encara en una situació d’il·legalitat, el sindicat vertical del règim encara mantindria el seu poder.