La Guerra Freda va ser un model de relacions internacionals que va desenvolupar-se després de la Segona Guerra Mundial, fonamentat en l’antagonisme entre els blocs liderats pels Estats Units i la Unió Soviètica, i que es mantindria des del 1945 fins el 1991. El conflicte entre aquestes dues grans potències no seria només polític, sinó que seria al mateix temps econòmic, ideològic i cultural. Dos conceptes antagònics s’enfrontaven per l’hegemonia al món.
Després de la Gran Depressió dels anys trenta, la guerra va portar la prosperitat als Estats Units. Allunyat el territori nord-americà dels grans escenaris bèl·lics del conflicte, la seva capacitat industrial i tecnològica va esdevenir bàsica per guanyar la guerra a l’Eix. Després d’una dècada de crisi, la guerra va proporcionar als habitants dels EUA el treball, el benestar i la confiança en ells mateixos que necessitaven per sortir de la depressió. La derrota dels totalitarismes feixistes va suposar pels nord-americans un èxit del país i dels seus valors tradicionals: l’esperit emprenedor, l’individualisme, la llibertat d’empresa, la democràcia política… una victòria del liberalisme i el sistema capitalista.
Per la seva banda, la Unió Soviètica, tot i haver sofert la devastació de la guerra en el seu territori i comptar amb grans pèrdues humanes i materials, després de la victòria sobre el feixisme va veure com el seu poder militar resultava reforçat i, a la vegada, guanyava terreny ideològic a Europa. Als ulls del món, en poc més de vint-i-cinc anys, des les runes de la Rússia tsarista s’havia aixecat un gegant internacional que fonamentava la seva influència política i econòmica en l’aplicació dels principis del marxisme.
Aquesta situació va generar un sistema bipolar en el qual cada bloc representava una concepció política, econòmica i ideològica radicalment oposada. El bloc occidental, liderat pels Estats Units, defensava un sistema polític democràtic, una economia capitalista i una ideologia liberal. Per contra, el bloc comunista, liderat per la URSS, defensava un sistema polític totalitari, una economia planificada i una ideologia marxista. Tanmateix, tots dos blocs no van dubtar a l’hora de donar suports a règims contraris als seus principis ideològics si així aconseguien afeblir el contrari.
Va ser un enfrontament molt tens, sense arribar mai a l’esclat d’una confrontació bèl·lica entre les dues grans potències, però en el qual aquestes van desenvolupar una gran cursa d’armaments (en especial, el nuclear) i van adoptar una actitud molt bel·ligerant. Així, les dues grans potències van intentar mantenir la seva seguretat i ampliar les zones d’influència per tots els mitjans disponibles, però evitant el conflicte bèl·lic directe que podia comportar la destrucció mútua. Així, la guerra va quedar localitzada als territoris perifèrics pels quals ambdós blocs intentaven expandir el seu domini.
La tensió entre els blocs va comportar també l’ús del joc brut, de la propaganda hostil contra l’enemic i de l’espionatge, que es justificava per la necessitat de defensar-se de les amenaces del bloc rival. I és que els conflicte que enfrontava els dos Estats més poderosos del planeta anava molt més enllà dels aspectes propis de la política internacional. Tant el govern nord-americà com el soviètic van aconseguir que les societats consideressin el conflicte com a propi arribant a límits malaltissos. Una propaganda desmesurada i simplificadora va comportar la identificació dels “bons” amb els nostres i els “dolents” amb els altres, tot generant persecucions i atacs cap als elements sospitosos de traïdors.
