El règim franquista s’estava construint des de 1936, en plena Guerra Civil, i va imposar-se a Catalunya a partir de 1939 a través de l’exercici d’una forta repressió. Evidentment cada repressió té el seu context i les seves pròpies explicacions, i la lògica de l’Estat que s’estava creant en la zona nacional tenia la repressió com a instrument fonamental.

El cens elaborat el 1940 atribueix a Catalunya una població total de 2.890.974 habitants, el que suposava un increment d’unes 99.000 persones respecte del 1930. Tot i així, el percentatge català sobre el total de la població de l’Estat espanyol baixava de l’11,8% al 11,2%. En comparació amb el cens realitzat per la Generalitat el maig de 1936 (dos mesos abans de l’esclat de la guerra) la pèrdua produïda als tres anys de conflicte seria d’aproximadament unes 30.000 persones.

Val a dir que el primer cens franquista de 1940 fou realitzat amb mitjans i procediments força discutibles i hi ha evidències d’una notable alteració dels resultats per minimitzar les pèrdues de la guerra inflant les xifres.

Els efectes de la Guerra Civil a Catalunya:

Dels 32.000 morts en combat uns 30.000 eren del bàndol republicà. Els bombardejos sobre Catalunya no tenien cap precedent a Europa i van marcar la població que va quedar atemorida davant la possibilitat d’un bombardeig. La repressió a la rereguarda pel bàndol republicà i revolucionari va suposar una autèntica guerra de classes amb conflictes polítics i venjances.

Altre impacte de descapitalització del país són el gran nombre d’exiliats catalans, es calcula que uns 500.000 exiliats van deixar Catalunya. El total d’exiliats a Espanya va ser de 150.000 –un de cada tres exiliats va ser català–. A més, l’exili va suposar un fort enfrontament entre els polítics exiliats que es van creuar desqualificacions entre ells deixant clar el distanciament i la manca d’unitat entre els vençuts.

A aquestes xifres caldria sumar-hi la mortalitat que la guerra va provocar indirectament com a conseqüència de l’empitjorament de les condicions de vida, les dificultats en l’atenció sanitària, la carestia d’aliments o els desplaçaments forçats. En els darrers mesos de la guerra la sobremortalitat causada per les males condicions de vida va afectar especialment als infants i a la gent gran. Aquest factor es difícil de calcular, però està present i faria pujar els índexs de mortalitat entre el 2,3% i el 2,7% de la població.

A causa de la Guerra Civil desaparegueren de Catalunya, per mort i exili, entre 130.000 i 150.000 persones. Això va suposar la pèrdua de més del 4,5% de la població existent el 1936. La guerra no suposa un record èpic, un cop ha finalitat el conflicte suposarà un mal record entre la població. També manca un cens de discapacitats i mutilats com a conseqüència de la guerra. Això va suposar que hi haguessin mutilats que rebien facilitats per haver participat en el bàndol nacional mentre que els discapacitats republicans eren obviats.

Els morts del bàndol nacional rebien homenatges mentre que els familiars dels morts republicans tenien prohibit realitzar cap tipus d’homenatge o record públic (per exemple anar de dol). Orfes, vídues o altres familiars directes es van veure afectats per la finalització de la guerra. Un altre tipus de drama personal el vivien les dones que s’havien quedat solteres i castes (tietes) i seguirien així fins a la seva mort.

La societat civil es veurà afectada per l’exili i la repressió perquè gent implicada en entitats socials i culturals catalanes abandonaran el país. Per primer cop un règim feixista realitzava una depuració tant exhaustiva de la societat civil. Ni a Itàlia ni a Alemanya va arribar-se tant lluny en aquest sentit.

La major part dels morts a la guerra van ser homes i força joves. La immensa majoria de morts i exiliats eren homes en edat de procreació. La postguerra va suposar l’augment del control de la natalitat i l’empitjorament notable de les condicions de vida de la població. La població catalana dels anys quaranta estava fortament condicionada pel que havia significat la Guerra Civil. Va haver-hi un descens considerable del percentatge d’homes respecte de les dones i s’haurà d’esperar fins a la dècada dels anys setanta perquè els percentatges d’homes respecte dones a Catalunya tornin a ser els de 1930.

El mal moment econòmic que va patir l’Espanya franquista en els anys quaranta va justificar-se per la Guerra Civil. Tot i això, la realitat es que els costos materials causats per la guerra no van ser tant decisius com per destruir la infraestructura productiva de cap dels dos bàndols.

En termes d’indústria, poca cosa va ser destruïda per la guerra perquè la tècnica no ho permetia i, a més, els grans industrials generalment estaven amb el franquisme. Així, la indústria bèl·lica i les seves complementàries –com el tèxtil– van sortir reforçades per la guerra. Els danys no foren tan alts com la propaganda franquista afirmava. Les xifres contretes que es coneixen mostren que els danys van ser relativament baixos i que el gener de 1939 les indústries catalanes es trobaven en bones condicions de producció, amb maquinària renovada i estocs superiors al 1936.

La destrucció de l’equipament productiu industrial fou escàs. Més importants van ser els danys en el parc de vehicles a motor, en material ferroviari i en infraestructures com ports, carreteres, vies fèrries i ponts. Les xarxes viària i ferroviària si que van veure’s afectades per la guerra. El règim haurà de crear la RENFE, nacionalitzant l’empresa ferroviària per reconstruir la xarxa de comunicacions. El franquisme haurà de recórrer a estatalitzar part de l’economia i els problemes econòmics de postguerra seran atribuïts als rojos i als elements (la pertinaz sequía), mai a les seves pròpies carències.

En el món agrari les pèrdues foren considerables en maquinària i en la ramaderia. La penúria dels darrers mesos de guerra havia portat a sacrificar la major part de la ramaderia catalana.

La major part de les destrosses en habitatges i indústries van ser causades pels bombardejos de l’aviació franquista i no per l’exèrcit republicà en la seva retirada. Va ser l’orientació autàrquica del règim la que provocà el retrocés econòmic i l’agreujà amb el seu intervencionisme.