El règim polític sortit de la Guerra Civil va esdevenir una dictadura que va governar l’Estat espanyol més de quaranta anys (entre l’1 d’octubre de 1936 i l’aprovació de la Constitució de 1978). Legitimat per la seva victòria militar, el franquisme va néixer com una dictadura que va consolidar els poders absoluts del general Franco, va confirmar el caràcter antidemocràtic de les institucions i va continuar la repressió dels vençuts practicada durant la guerra.
El Nuevo Estado del franquisme, sota la base teòrica de la “unitat” i la “jerarquia”, va articular una “societat orgànica” fonamentada en tres pilars artificials: la família, el municipi i el sindicat. Així, el franquisme va definir-se pels següents trets característics:
a. Règim totalitari. El règim va néixer i va constituir-se com una dictadura inspirada en el model del feixisme italià i el nazisme alemany. Es va suprimir la Constitució de 1931 i, amb ella, totes les garanties individuals i col·lectives de la ciutadania, es van clausurar les Corts i es van prohibir tots els partits polítics i els sindicats. Només va permetre’s l’existència d’un partit únic (FET-JONS) i d’un únic sindicat oficial (CNS). Alguns autors han presentat el règim franquista com un govern propi de l’Antic Règim, però la realitat és que el franquisme no s’adapta a aquesta definició ja que és plenament contemporani per la seva homogeneïtat i per la figura del líder amb una acumulació de poders només assimilable a la que havien gaudit els dictadors feixistes.
b. Cabdillisme. El general Franco, investit amb el títol de Caudillo de España, concentrava tots els poders en la seva persona. Franco controlava absolutament tots els poders: executiu, legislatiu i judicial. Era el cap de l’Estat i, durant molts anys, també va exercir les funcions de president del govern. A més, Franco era Generalíssim de tots els exèrcits i cap nacional de FET-JONS, el partit únic del règim. La cúpula del poder va ser nomenada a dit per ell, va nomenar directament els membres de les Corts i va gaudir de poder d’indult per sobre del Tribunal Suprem com a darrera instància judicial.
c. Sistema de partit únic. El franquisme va caracteritzar-se per l’existència d’un partit únic al servei de l’Estat, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, l’anomenat Movimiento Nacional, format per falangistes, carlistes i catòlics que havien lluitat al costat de l’exèrcit nacional. El cap del partit era el propi Franco, fusionant Estat i partit únic fins al punt de confondre les seves estructures. FET-JONS va encarregar-se de proveir el règim de les seves bases ideològiques, de controlar els mitjans de comunicació i de subministrar una bona part dels càrrecs de l’administració. Amb l’objectiu d’aconseguir el màxim suport social al règim, el partit va constituir organitzacions de masses: el Frente de Juventudes, dedicat a la formació i adoctrinament de la joventut; la Sección Femenina, que formava la dona en el sentit cristià i nacionalsindicalista; el Sindicato Español Universitario, instrument de control polític dels estudiants universitaris; o la Central Nacional Sindicalista, el sindicat vertical únic del règim que aplegava patrons i obrers. El partit únic era una font de poder.
d. Suport de l’Església. La legitimació i construcció del Nuevo Estado confessional i catòlic del franquisme no hauria estat possible sense el suport de la jerarquia eclesiàstica. Després de proclamar el caràcter de “croada” en la Guerra Civil, l’Església va convertir-se en l’apologista del franquisme, tot a canvi d’aconseguir un finançament públic generós, el control majoritari de l’ensenyament i el predomini de la moral i dels valors catòlics en el conjunt de la societat espanyola.
e. Suport de l’exèrcit. El règim va rebre el suport de l’exèrcit, format per comandaments lleials al general Franco i controlat ideològicament des de les acadèmies militars. Pilar destacat del règim, els militars van participar activament en el govern, i és que bona part dels ministres i dels governadors civils eren militars de carrera.
f. Concepció unitarista i centralista de l’Estat. Enemic de la diversitat i del reconeixement de les diferents nacionalitats que integraven l’Estat espanyol, el franquisme, un règim marcat ideològicament pel seu nacionalisme espanyol, va abolir els estatuts d’autonomia aprovats en temps de la República i va fomentar l’espanyolització de la població dels territoris amb sentiments identitaris diferenciats com Catalunya, el País Basc i Galícia.
g. Naturalesa repressiva. El franquisme, vencedor de la cruel guerra fratricida entre espanyols, lluny de cercar la reconciliació i el progrés del país, va mantenir la separació entre les dues Espanyes i va governar afavorint els interessos dels que li eren, de forma activa o passiva, fidels servidors. La naturalesa repressiva del règim va estar dirigida des del potent aparell policial que perseguia, de forma constant i planificada, els opositors al sistema com els membres dels partits i sindicats clandestins. Es va crear tot un aparell legislatiu i institucional encarregat d’eliminar els opositors, atemorir els possibles dissidents i combatre qualsevol manifestació de desafecció.
h. Ús de la propaganda. El franquisme va articular un fort aparell propagandista basat en el control dels mitjans de comunicació, els quals estaven sotmesos a una rígida censura i eren utilitzats com un instrument més al servei del règim.
