La  darrera reivindicació de l’Alemanya nazi prèvia a l’esclat de la Segona Guerra Mundial es referiria a Polònia: el territori de Danzing i el corredor que separava la Prússia Oriental de la resta d’Alemanya. I així, Hitler va preparar el pla d’invasió. Però, l’annexió de Txecoslovàquia va fer que Gran Bretanya i França canviessin la seva actitud i, l’agost de 1939, van donar garanties a Polònia davant l’amenaça nazi. Tot i això, Hitler, després de la concatenació d’èxits dels darrers mesos, va mostrar-se convençut que ni britànics ni francesos anirien a la guerra per defensar Danzing.

Un cas contrari al de les democràcies occidentals podia ser l’actitud de la URSS de Stalin ja que aquest sí tenia interessos en el territori de Polònia. Aleshores Hitler, a través del ministre d’Afers Estrangers nazi Joachim Von Ribbentrop, va negociar amb el seu homòleg soviètic Viacheslav Molotov la neutralitat de la URSS davant la invasió de Polònia. I la incompatibilitat ideològica no va ser un problema per arribar a un acord de No Agressió.

A les seves memòries, Entre Londres y Moscú. Recuerdos y últimos escritos publicados por Annelies Von Ribbentrop (1955), Joachim Von Ribbentrop recordava el procés de negociacions que van conduir al pacte entre la URSS i el Tercer Reich:

Jo vaig començar la conversa dient que Alemanya desitjava un canvi en les relacions germano-soviètiques, i també arribar, en tots els àmbits, a un acord satisfactori per als interessos de tots dos països. Vaig recordar que, a través del discurs pronunciat per Stalin a la primavera, havíem arribat a la conclusió que Rússia tenia els mateixos desitjos que nosaltres. Stalin va girar-se cap a Molotov i li va preguntar si volia respondre’m de seguida. Molotov a pregar a Stalin que ho fes ell mateix.

Després va parlar Stalin, el qual va expressar-se breument, concís, sense cap retòrica. El que va dir va ser clar i a mi em va fer la impressió que volia arribar a un acord amb Alemanya. Stalin va dir que durant anys ens havíem estat llançant sacs de fems per sobre, però que això no era motiu perquè no ens poguéssim suportar de nou. Havia pronunciat el discurs de primavera per demostrar la seva bona predisposició a entendre’s amb Alemanya. Així doncs, semblava que nosaltres havíem interpretat el seu discurs amb molt d’encert.

La resposta de Stalin va ser tan positiva que, després de la primera conversa, vam acordar establir un pacte de no agressió i de seguida vam tenir en compte l’aspecte materials dels interessos mutus que poguéssim defensar sobre la qüestió de la crisi germano-polonesa. Tot i que els soviètics tenien fama de diplomàtics durs, des del principi va regnar una atmosfera força favorable. Es van determinar els interessos recíprocs sobre els països situats entre la Unió Soviètica i Alemanya. Finlàndia, gran part dels països bàltics i Besaràbia es van fixar com a zones influència soviètica. Per al cas que es produís un conflicte armat entre Alemanya i Polònia, conflicte que en aquelles circumstàncies no era del tot improbable, es va assenyalar una línia de “demarcació”.

Durant la primera part de les converses, Stalin va dir que desitjava determinades zones d’influència. En aquestes zones d’influència, l’Estat que s’hi interessés tractaria amb independència amb els governs respectius, sense que l’altra part hi intervingués per a res. Stalin em va dir, tanmateix, que no tenia intenció de modificar l’estructura interior d’aquests Estats. Aprofitant que es tractava el tema de les zones d’influència […] i considerant que els polonesos mostraven una actitud cada cop més agressiva, cosa que podia desembocar en un conflicte amb Alemanya, vaig creure convenient fixar una línia de demarcació polonesa a fi d’evitar una topada d’interessos germano-soviètics. La línia de demarcació va seguir el curs dels rius Weichel, San i Bug. En aquella ocasió vaig dir a Stalin que Alemanya havia fet tot el possible per tallar d’arrel el conflicte per la via diplomàtica.

D’aquesta manera, el pacte Ribbentrop-Molotov va ser signat el 23 d’agost de 1939 i va suposar, a més de l’establiment dels principis de la No Agressió Germano-Soviètica , la signatura d’un protocol secret que incloïa un acord pel repartiment del territori polonès entre el Tercer Reich i la URSS i el vistiplau alemany a les reivindicacions soviètiques sobre Finlàndia, els territoris bàltics i Besaràbia.

Pacte de No Agressió Germano-Soviètic de 23 d’agost de 1939:

El govern del Tercer Reich alemany i el govern de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, guiats pel desig d’enfortir la causa de la pau entre Alemanya i la URSS, i des de les disposicions de base del Tractat de Neutralitat signat entre Alemanya i la URSS a l’abril de 1926, han arribat al següent acord:

1. Les dues parts contractants es comprometen a abstenir-se de qualsevol acte de violència i de tota maniobra agressiva, i de tot atac l’una contra l’altra, i això, tant sola com amb l’ajuda d’altres potències.

2. Donat el cas que una de les dues parts contractants sigui objecte d’agressions militars per part d’una tercera potència, l’altra part es compromet a no donar suport de cap tipus a aquesta altra potència.

3. Els governs de les dues parts contractants romandran, d’ara endavant, en contacte per consultar-se i informar-se mútuament dels problemes relatius als problemes comuns.

4. Cap de les dues parts contractants podrà participar en agrupacions de potències que, d’alguna manera, estiguin dirigides directa o indirectament contra l’altra part.

5. Si sorgeixen diferències o conflictes entre les parts contractants sobre qüestions de diferent naturalesa, les dues parts contractants resoldran les seves diferències o conflictes per la via de l’intercanvi amistós d’impressions o, si cal, mitjançant el recurs a comissions d’arbitratge.

6. El present Tractat es realitza per un període de deu anys, convenint-se que, mentre que una de les dues parts no ho manifesti un any abans de l’expiració de l’esmentat termini, la duració de l’esmentat contracte s’estén automàticament per cinc anys més.

7. El present contracte haurà de ser ratificat en el termini més breu possible. El canvi d’instruments de ratificació ha de tenir lloc a Berlín. El Tractat és vigent des del moment de la seva signatura.

Protocol secret del Pacte de No Agressió Germano-Soviètic de 23 d’agost de 1939:

1. En el cas que es produïssin modificacions político-territorials als Estats bàltics (Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània), la frontera septentrional de Lituània es considerarà que el límit natural de les zones d’influència d’Alemanya i la URSS.

2. Davant l’eventualitat de certs canvis político-territorials a la zona d’influència de l’Estat polonès, el límit de les esferes d’influència d’Alemanya i la URSS serà aproximadament l’assenyalat pel rius Narew, Vístula i San.

3. Pel que fa als territoris del sud-est d’Europa, la part soviètica fa destacar el seu interès evident per Besaràbia […].

4. Totes dues parts signatàries han de mantenir en secret el contingut d’aquest document.

L’aliança contra natura entre l’Alemanya nazi i la URSS per beneficiar-se del repartiment de Polònia també era tàctica. Hitler, en previsió de la possibilitat que l’ocupació polonesa fes esclatar la guerra amb França i Gran Bretanya, volia evitar un conflicte amb dos fronts oberts i amb aquesta maniobra va assegurar-se la neutralitat soviètica. Stalin, per la seva banda, justificava el pacte per evitar l’aïllament de la URSS en el context internacional i prevenir una possible agressió alemanya. En qualsevol cas, a més dels polonesos, les principals víctimes del Pacte de No Agressió Germano-Soviètic van ser els comunistes europeus, els quals restaven ideològicament indefensos davant del feixisme.