El feixisme va caracteritzar-se per la creença en la missió providencial d’un líder carismàtic, el qual representaria els interessos de la nació com a solució a la crisi dels valors burgesos tradicionals, fet que deriva en un poder pràcticament absolut, no sotmès a cap tipus de verificació electoral. Sobre aquesta noció del cabdillatge, el feixisme va tractar de modelar una societat establerta sobre els principis de la jerarquia, l’ordre, l’obediència i l’autoritat indiscutible d’un home excepcional. D’aquesta manera, Mussolini adoptaria el paper de líder infalible, el Duce, el conductor; i Hitler, per la seva banda, es convertiria en el Führer de tots els alemanys.
En aquest extracte de Mein Kampf (La meva lluita, 1925-1926), Adolf Hitler definia les “febleses” del règim parlamentari i hi oposava el lideratge d’un cabdill designat per la Providència, és a dir, ell mateix:
La característica més notable del parlamentarisme democràtic consisteix en que hom escull un cert nombre, posem 500 homes (o també dones en els darrers temps) i se’ls concedeix l’atribució d’adoptar a cada cas una decisió definitiva […]. La seva capacitat política pel govern consisteix simplement en la seva habilitat per guanyar o adaptar-se a la voluntat de la majoria, és converteix en un simple captaire […]. La responsabilitat deixa d’existir […]. L’absurda creença que el sufragi universal pot fer emergir genis mai no serà prou debatuda […]. L’antipatia que sent la massa per un geni és instintiva. És més probable que un camell passi pel forat d’una agulla abans que un gran home sigui descobert per virtut d’una elecció popular.
Oposada a aquest parlamentarisme democràtic trobem la genuïna democràcia germànica de la lliure elecció del Führer, que s’obliga a assumir tota la responsabilitat dels seus actes. Una democràcia així no suposa el vot de la majoria per resoldre cada qüestió particular, sinó simplement la voluntat d’un de sol, disposat a respondre de les seves decisions amb la pròpia vida i fent lliurement de les seves possessions.
