Els bombardejos aeris –fins al mes de desembre de 1938 l’activitat va ser intensa–, l’agreujament de l’escassetat de les subsistències, els efectes distorsionadors de l’allau de refugiats, la publicitat quintacolumnista i la generalització de la mobilització militar havien derrotat moralment la rereguarda catalana. Ara, el gener de 1939, es consumaria la derrota militar de Catalunya primer –que seria totalment ocupada per les tropes franquistes– i de la República desprès.
L’entrada triomfal dels homes de Franco en els territoris catalans resistents va anar acompanyada de l’acció de l’aviació que semblava donar l’anunci i la benvinguda als feixistes llançant bombes sobre la trasbalsada població civil que no havia fugit cap a l’exili. Així, en l’etapa final del conflicte l’activitat aèria també va ser intensa, un acte gairebé quotidià que no finalitzaria fins al darrer dia de guerra. Al final de la guerra el nombre de morts com a conseqüència dels bombardejos va arribar als 5.500, la meitat dels quals va morir a la ciutat de Barcelona.
S’ha comptabilitzat que prop de 50.000 catalans marxaren cap a l’exili dirigint-se a la frontera francesa en les més penoses situacions. Ells foren els darrers objectius de les bombes de Franco. Així, els darrers atacs aeris els patirien les comarques gironines un cop caiguda Barcelona. Quin era el blanc d’aquests atacs si el territori ja estava vençut? Doncs nuclis urbans que restaven totalment indefensos i col·lapsats per les llargues columnes de fugitius. La població ofegada per la presència de refugiats durant la guerra havia de convertir-se ara en refugiada… i el seu futur no seria gaire agradable.
Entre el 27 de gener i el 3 de febrer de 1939 es calcula que mig milió d’espanyols van entrar a França després de creuar la frontera catalana. Una munió de persones de totes les edats i de les condicions socials més diverses, amb cotxes, amb camions, a peu o arrossegant carros, van omplir les carreteres des de Barcelona fins a Portbou i la Jonquera per cercar refugi en el país veí. Una part d’aquests refugiats van ser reclosos en camps de concentració improvisats en les platges properes a Argelers i Sant Cebrià.
Posteriorment a l’ocupació franquista la situació de fam es perllongaria. La guerra no seria el període de gana i penúria, sinó que més aviat va resultar com un assaig del que vindria desprès. Si durant 1936-39 la fam era la lògica conseqüència del conflicte bèl·lic, ara esdevindria una arma poderosa a fer servir com a “mecanisme de disciplinament col·lectiu” tot i que els publicistes interiors del règim havien venut les bondats dels rebels. Una frase molt repetida ens il·lustra la situació: “durant la guerra encara es menjava, desprès no”.
L’excepció van ser els primers dies d’ocupació quan sobtadament la població va viure una sobtada abundància de menjar com a conseqüència de l’arribada de donatius procedents de la zona nacionalista, de l’aprofitament d’alguns estocs que el govern republicà guardava per a destinar al racionament i que va ser utilitzat tot d’un cop i de l’assalt a comerços que va donar-se en el breu buit de poder que va donar-se entre la sortida de les autoritats republicanes i l’arribada dels ocupants. Desprès fam i penúries.
