Els feixismes van caracteritzar-se per la defensa de l’ús de la violència davant els oponents polítics, tot considerant-la com un valor positiu que, fins i tot podia esdevenir terapèutic per a la societat.
Una publicació feixista italiana, Il Fascio, indicava, el 20 de novembre de 1920, de quina manera entenia el feixisme el diàleg polític amb els adversaris en un article titular “La Síntesi”:
El puny és la síntesi teòrica. Exemple: si discuteixen de política, feixista i socialista són presoners del laberint viciós de les frases, de les afirmacions, de les raons, de les objeccions. Esforços inútils del feixista per fer que el socialista entengui la força de les seves argumentacions; obstinació tancada del socialista en no voler entendre. Cervell àgil i sense prejudicis del feixista enfrontat al cervell bloquejat i pesant del socialista. Impossibilitat d’arribar a cap mena d’objectiu per mitjà de les paraules. Llavors, el feixista colpeja el cap del socialista i li introdueix amb la força les seves conviccions. És un estalvi de temps i un èxit garantit. És la virtut de la síntesi aguda i penetrant. El puny és la síntesi.
Posteriorment, el 1934, el mateix Benito Mussolini justificaria l’ús de la violència i la repressió per part del feixisme en la seva cursa cap al poder i en la seva forma de govern:
La violència no és immoral i, fins i tot, de vegades és moral. Nosaltres neguem als nostres enemics el dret de protestar contra la nostra violència. Comparada a la violència que es va exercir els anys 1919 i 1920, o la que van exercir els bolxevics a Rússia, on dos milions de persones van ser executades i dos milions més van ser empresonades, la nostra violència és un joc de criatures.
D’altra banda, la violència és eficaç. L’estiu del 1922, quaranta-vuit hores de violència sistemàtica [la Marxa sobre Roma] ens van permetre obtenir el que no hauríem obtingut en quaranta-vuit anys de propaganda. Així doncs, la violència que esvaeixi una situació gangrenosa és violència necessària, santa i sagrada.
No té sentit governar les nacions sense una mà d’acer i sense una voluntat de ferro. Els homes estan cansats de la llibertat perquè n¡han fet una orgia. Per a la joventut intrèpida, inquieta, rude, que s’aixeca en el crepuscle matinal de la història nova, altres paraules exerceixen una fascinació més gran, i aquestes paraules es redueixen a tres: ordre, jerarquia i disciplina.
3 Responses
Benvolgut Vicente,
Molt bon article, m’ha agradat molt!!
Ara bé, l’ús de la violència a Itàlia és quelcom lligat a la pròpia existència del país. La seva reunificació fou violenta, a Itàlia hi va haver els principals anarquistes que propugnaven la propaganda pel fet (i alguns van ser “importats” a Barcelona). A més a més, al sud han sobreviscut organitzacions criminals q discuteixen el monopoli de la violència a l’estat (estil Cosa Nostra, Camorra o Ndrnagheta), o fins i tot organitzacions paraestatals (estil Operació Gladio).
Per tant, l’ús de la violència per part del feixisme (totalment reprobable) no és res de nou a Itàlia, si no una mena de continuïtat de la pròpia idiosincràcia a l’estat, no creus?
Un plaer intercanviar impressions amb tu,
Ferran Vital
Benvolgut Ferran,
Tens tota la raó en relacionar la persistència del fet violent amb la pròpia idiosincràsia italiana. És més, per molt que des de molts estaments de la historiografia ens venguessin una història de l’Imperi Romà idíl•lica i civilitzada en contraposició a l’obscurantisme medieval, la realitat és que aquella era una societat on la violència jugava un paper molt destacat per molt que convisqués amb una cultura avançada. El Renaixement va conviure amb la violència de les guerres de religió contra el protestantisme, la unificació del segle XIX va ser tot un exemple de guerra civil caïnita i l’anarquisme violent de la “propaganda pel fet” també és una creació italiana que va fer fortuna a Barcelona com bé dius. I això arriba fins els nostres dies camuflat sota les formes modernes d’extorsió mafioses que descriu amb eloqüència l’escriptor Roberto Saviano a “Gomorra”. Molt ben vist i digne de merèixer un anàlisi en la categoria de les tipologies nacionals europees.
Ara bé, crec que el cas feixista té unes característiques diferenciades. I la principal d’aquestes és el seu èxit com a model a exportar a l’entorn europeu. Des de finals del XVIII havien triomfat ideològicament les idees derivades de la Il•lustració i la Revolució francesa com a avantguarda intel•lectual en contraposició a la contrarevolució i la defensa dels privilegis de l’Antic Règim (ja fos en versions progressistes o conservadores). Però, amb la crisi moral del tombant dels segles XIX i XX i l’efecte catalitzador de la Gran Guerra, en el període d’entreguerres això canvia i, deixant de banda el comunisme soviètic, el feixisme esdevé la revolució violenta, la revolució conservadora, que triomfa arreu d’Europa i des de la Itàlia de Mussolini s’estén com una gota d’oli per tot el continent en les seves diferents versions nacionals.
Ja no és només l’ús de la violència, que això també podria relacionar-se a la Revolució somiada pels pensadors comunistes (cas de l’espartaquisme alemany), sinó el rebuig frontal als principis ideològics i democratitzadors de la Revolució francesa. La violència “terapèutica” del feixisme com a mètode per extirpar la democràcia és excepcional per la seva difusió europea. És a dir, amb Itàlia estem exemplificant un corrent de pensament que triomfa internacionalment.
En qualsevol cas, en aquesta llarga sèrie d’entrades sobre el feixisme i el nazisme que estic publicant el que voldria deixar clar és que, en la meva modesta opinió, la violència triomfa a l’Europa d’entreguerres després del cop moral de la Primera Guerra Mundial i que tota una sèrie de destacades personalitats així com gent del carrer ho accepten. Els valors han canviat. I amb aquest canvi la violència feixista passa a ser considerada com quelcom positiu per molts sectors. Passarà a la Itàlia de Mussolini, però també a l’Alemanya de Hitler o a l’Espanya de Franco, entre d’altres exemples. Fins i tot en els països on la democràcia va sobreviure a la crisi de postguerra el feixisme va tenir el seu protagonisme. I aquesta exaltació de la violència com a element positiu de la societat no va desaparèixer com a tal fins a la finalització de la Segona Guerra Mundial i el descobriment públic de la barbàrie de l’Holocaust. Fet que es negarà des dels sectors revisionistes vinculats al neofeixisme com a mètode per a seguir defensant l’ús de la violència.
Uff! Això ha quedat una mica llarg.
Moltes gràcies pel teu comentari, sempre encertat.
A classe no fa molt hem estudiat el feixisme a Itàlia i a Alemanya, i el pròxim any estudiarem tot el relacionat amb Franco. És interessant per conèixer el passat i per evitar que això torni a passar, ja que si ens fixem no fa molt de tot això. Penso que és important que ens ho expliquin a l’escola ja que així ens adonem de que vivim molt bé amb democràcia, i que el feixisme ha fet molt mal tenint en compte que amb l’arribada al poder del feixisme a Europa (de Hitler a Alemanya) poc després va començar la Segona Guerra Mundial (incloent els crims contra la humanitat, la manca de llibertat d’expressió, l’ús de la violència, la poca importància a la vida humana…). Actualment tenim altres problemes, però almenys el feixisme ha fracassat i la democràcia està establerta a molts països.