A partir de 1938, la intensificació i eficàcia dels bombardejos sobre el territori català va incrementar-se, fet que va minvar força la ja minsa moral de la rereguarda. Barcelona, Lleida, Figueres, Granollers… el front de guerra cada cop era més proper. Una realitat llunyana esdevenia cada cop més real i mortífera. Els morts, els ferits, les nombroses destrosses materials i la proliferació de refugis antiaeris són les principals característiques que marcaran aquest decisiu període en l’evolució del conflicte.
Sense cap mena de dubte, la ciutat que va patir els atacs més devastadors va ser la capital. Barcelona seria colpida per l’aviació italiana amb base a Mallorca els dies 16, 17 i 18 de març amb una força terrorífica. Els projectils varen afectar de forma indiscriminada els barris més cèntrics de la ciutat, deixant un balanç de prop d’un miler de víctimes mortals, la destrucció total de 48 edificis, la destrucció parcial d’uns 75 edificis més i, el que era més important, el pànic estès entre tota la població. En el total de la guerra, Barcelona va ser bombardejada fins a 384 vegades, fet que va obligar a la construcció de més de 1.000 refugis subterranis.
Deixant de banda els bombardejos sobre Barcelona, que aixecaren una forta crítica internacional, altres poblacions que van patir el pànic de les bombes van ser Lleida, Granollers i Tarragona. La capital lleidatana va veure com s’intensificava el foc a mida que les tropes franquistes avançaven en la conquesta del front oest català. El 27 de març l’aviació causaria quantioses destrosses materials i centenars de ferits. Poc desprès, la ciutat seria sotmesa pels feixistes. Altra població catalana durament colpida pels bombardeigs seria Granollers, el 31 de maig, causant la destrucció total o parcial de diversos edificis i més de 200 víctimes mortals. Els hospitals dels pobles del voltant i de Barcelona no donaven a l’abast per atendre les víctimes que arribaven des de la ciutat vallesana. Precisament, la gran mortalitat es deuria al fet que la població feia cua per aconseguir menjar (“la cua de les faves”), el que va comportar un gran nombre de dones i nens ferits. Finalment, el mes de desembre, a mida que front de l’Ebre es venia a baix, les accions aèries sobre terres tarragonines augmentarien fortament.
Aquesta tàctica d’atacs aeris a la població de la rereguarda era totalment innovadora i va donar lloc a la formació de les anomenades Juntes de Defensa Passiva (una Junta de Defensa Passiva de Catalunya i Juntes de caràcter local), una organització defensiva i de protecció que va haver de desenvolupar-se al llarg del conflicte partint des de zero. Sense cap precedent en el qual inspirar-se, les primeres mides que van prendre’s al llarg del 1937 foren l’organització de sistemes d’alarma, la construcció de refugis particulars a les plantes baixes i els soterranis de les cases, la protecció dels vidres i la instrucció d’apagar les llums per dificultar els objectius als atacants.
Aquestes mesures, però, van demostrar-se totalment ineficients davant l’increment terrorífic dels bombardejos durant el 1938. El següent pas seria la construcció de refugis col·lectius de formigó i ferro sota les places (organitzats per les institucions) i la construcció de refugis a les afores dels municipis aprofitant mines i galeries o simplement la rústica confecció de trinxeres que a l’hora de la veritat van esdevenir inútils i autèntiques trampes mortíferes per a la població. Davant la manca de pressupost, a Barcelona, per exemple, van aprofitar-se els túnels del metro com a refugis improvisats.
La construcció de refugis va posar a prova a la població de la rereguarda i va acabar convertint-se en un dels esforços més grans de la guerra. Les antigues xarxes de les associacions de barri o poble van transformar la seva fisonomia per a fer-ne front ja que les institucions es veien desbordades per l’allau de les complicacions derivades del conflicte. La població civil va reaccionar aleshores i gràcies a la seva iniciativa van poder fer-se plans i aconseguir els diners necessaris per a construir els refugis. Però, tot i el gran esforç realitzat no va poder evitar-se un terrible balanç: fins el 31 d’octubre de 1938 unes 5.000 persones moriren com a conseqüència dels atacs aeris (la meitat a la ciutat de Barcelona). A més, en total, van ser destruïts totalment 2.138 edificis i van veure’s afectats de forma parcial 3.789. no cal insistir en l’efecte demolidor que aquestes tràgiques dades tindrien en la moral de la població.
Altre factor que va contribuir a la desmoralització de la rereguarda catalana va ser el fet que cada cop més persones fossin cridades al front. Això es degué al fet que l’Exèrcit Popular necessitava progressivament de més efectius humans per a poder oferir una mínima resistència als franquistes. La pèrdua contínua de territoris per part de la República comportava la mobilització forçosa en els territoris que encara es mantenien fidels a causa. Això va tenir un important cost humà per a Catalunya: entre 35.000 i 40.000 soldats nascuts a casa nostra van perdre la vida al front. Això sense comptar el que potser podria resultar més dramàtic i palpable per la rereguarda, es a dir, el retorn de ferits, mutilats, la situació de dones vídues i de nens i nenes orfes que veien trencades de cop les seves il·lusions.
Il·lusions que saltaven per l’aire i fam cada cop més acusada. El 6 de gener de 1938 el consell de Ministres de la República decretava la unificació del control dels subministraments a través de la Comisión Nacional de Abastecimientos (comissió que comptaria amb una petita representació de la Generalitat). És un exemple més de com el govern Negrín va anar assumint poders que la Generalitat s’havia atribuït. El president Companys cedia els poders residents en el Departament de Proveïments per “la necessitat d’obtenir el màxim rendiment dels recursos econòmics de que disposen el govern de la República i el de Catalunya, per tal de resoldre de manera efectiva l’important problema del proveïment de la població i del front de guerra”. Cinc dies desprès, l’11 de gener, el Ministerio de Hacienda y Economía dotava la representació de la Comisión Nacional de Abastos, organisme que actuaria sota la presidència del sots secretari d’economia.
Des del gener de 1938 també van aparèixer els Tribunals de Subsistències i Preus Indeguts, a més de Jutjats Populars locals. Els delictes que havien de jutjar eren l’alteració dels preus oficials que havia fixat el govern republicà des de pocs mesos desprès de l’inici del conflicte, l’ocultació o acaparament de productes bàsics, les irregularitats en el pes de les mercaderies i l’ocultació de les seves característiques en les trameses comercials, i l’incompliment de les normes establertes pel racionament. El govern havia pres total consciència del greu problema alimentari que estava sobrevolant Catalunya. D’altra banda, van establir-se magatzems centrals per poder realitzar els racionaments en diverses vegueries sota el control de delegats del govern de la República.
En aquests moments, la desnutrició ja començava a fer-se present en la població. Catalunya estava aïllada de la resta de l’Espanya republicana que resistia i el comerç ja era totalment impossible. A més, començava a caure part del propi territori nacional català (Lleida estava ocupada i el front de l’Ebre s’ensorrava). Aquesta conjunció comportaria l’aparició de problemes sanitaris derivats del problema de la subalimentació. Malalties que hom consideraria pròpies del segle XIX –com el tifus, la diftèria i la tuberculosi– van fer la seva reaparició. Per exemple, la mortaldat entre els ancians arribaria a cotes del 80 per cent. Com a darrera mesura desesperada per a solucionar la qüestió dels béns de primera necessitat, el 16 de novembre es constituïa la Junta Reguladora de Abastecimientos, institució depenent del Ministeri de Defensa. Aquest pas suposava la centralització absoluta en la qüestió dels proveïments. Les targetes de racionament i el control dels articles de primera necessitat ja s’estendrien a la pràctica totalitat de la població fins al final de la guerra.
En els darrers mesos del conflicte la publicitat quintacolumnista aniria creixent amb força en el seu intent de culpabilitzar els responsables de la distribució dels articles de primera necessitat. Per a aquests sectors dretans i reaccionaris de la societat catalana, que es mantenien amagats i camuflats, les autoritats republicanes eren la font de totes les mancances que patia la població –no els militars que s’havien aixecat contra l’ordre legalment establert– i no dubtarien en torpedinar des de dins la minvada moral de la rereguarda. La població ja no estava a aquestes alçades per guanyar la guerra, fet que cada cop es veia més impossible, sinó que desitjava el final del conflicte i la recuperació quan abans millor de la normalitat. L’eufòria inicial dels primers dies s’havia esvaït totalment. Molts ja creien que era preferible l’ocupació feixista abans que mantenir el martiri de la fam i la por als bombardejos.
