Una de les característiques generals dels feixismes va ser el seu racisme i la consideració de la inferioritat de tots aquells que no eren de raça blanca. Però, seria el nazisme qui millor articulés el racisme, i en concret l’antisemitisme, com un element central de la seva doctrina gràcies a l’anomenat biologisme nazi, basat en la superioritat de la raça ària, la qual tenia l’obligació de subjugar les races inferiors.

El nazisme va incorporar les velles doctrines de la comunitat racial alemanya, com el fet de considerar la raça ària o germànica com a superior als altres pobles, en el seu programa de govern, i d’aquí va derivar-se l’antisemitisme o el menyspreu pels eslaus o els gitanos. Tot i que el biologisme nazi, és a dir, la creença en la desigualtat dels individus fonamentada en lleis científiques, va comportar l’extermini de població eslava, gitana o soviètica, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva.

Així expressava Alfred Rossenberg, un dels principals teòrics del biologisme nazi, el rebuig de la igualtat a la seva obra El mite del segle XX:

La nova doctrina de la humanitat […] també va encunyar, ja cap a l’any 1740, la frase-impacte política dels últims 150 anys, “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”, i va crear la caòtica democràcia, desintegradora de pobles […]. Gràcies a la prèdica de l’humanitarisme i a la doctrina de la igualtat, qualsevol jueu, negre i mulat va poder arribar a ser ciutadà de ple dret en un Estat europeu; gràcies a la preocupació humanitària per l’individu, als Estats europeus proliferen institucions de luxe per a malalts incurables i bojos.