En una situació d’efervescència nacionalista italiana, el 1919, Benito Mussolini va crear a Milà la seva organització, el Fasci Italiani di Combattimento, en referència a la unitat italiana i a un símbol de la Roma imperial –el fascio era una arma representativa de la legió imperial romana–. Mussolini encara no era el principal líder nacionalista però estava iniciant el seu ascens polític, passant de liderar l’ala radical del Partit Socialista a convertir-se en un nacionalista extrem, director del diari Il Popolo d’Italia, des de les pàgines del qual exigia una política exterior agressiva i una política anticomunista extrema.

El Fascio era un grup paramilitar de caràcter ultranacionalista, els membres del qual s’identificaven per la camisa negra i la gorra militar. Els seus objectius eren forçar les reformes socials i reivindicar els territoris no recuperats (irredenti) a Dalmàcia. El seu nucli principal estava integrat per gent molt variada: antics anarquistes i sindicalistes revolucionaris, socialistes partidaris de la intervenció d’Itàlia en la guerra lligats a Mussolini, ultradretans, nacionalistes i combatents de les forces d’assalt (arditi).

Defensors a ultrança de les reivindicacions nacionalistes, els feixistes van presentar inicialment, l’agost de 1919, un programa de caràcter socialista revolucionari:

Per als problemes polítics:

a. Sufragi universal […].

Pel que fa als problemes socials propugnem:

a. L’aprovació immediata d’una llei que asseguri i garanteixi la jornada de vuit hores.

b. Un salari mínim […].

d. El trasllat d’indústries i serveis públics a les organitzacions proletàries […].

Quant als problemes militars:

c. Una política internacional que tingui com a objectiu elevar el lloc de la nació italiana fina a la màxima altura […].

Pel que fa als problemes financers:

a. L’establiment d’un fort impost sobre el capital, de manera que actuï com a anivellador parcial de la riquesa.

b. Confiscació de tots els béns dels ordres religiosos […].

Però, el 1921, Mussolini, conscient de la necessitat de consolidar els incipients suports de la classe mitjana, la gran patronal italiana, els terratinents, els pagesos propietaris l’exèrcit i la policia si volia arribar al poder, va canviar de tàctica i el seu moviment es va convertir en el Partit Feixista, d’ultradreta. El feixisme abandonava així la tàctica revolucionària i va preparar-se per a la lluita parlamentària, a la vegada que es convertia en un moviment de repressió de les organitzacions sindicals obreres i camperoles. D’aquesta manera, la irrefrenable violència exercida pels escamots feixistes, juntament amb un decantament polític progressiu cap a la dreta, van ser els principals instruments per aconseguir el poder.

Aquest és un extracte del nou programa ultradretà del Partit Nacional Feixista, publicat a Il Popolo d’Italia el 27 de desembre de 1921:

Principis de la política interior:

L’Estat ha de ser el guardià zelós, el defensor i el propagador de la tradició nacional, del sentiment nacional, de la voluntat nacional.

Principis de la política exterior:

Itàlia ha de recuperar la funció de baluard de la civilització llatina al Mediterrani i imposar l’imperi de la llei sobre els pobles de nacionalitat diferent lligats a Itàlia.

Principis de la política social:

El feixisme reconeix la funció social de la propietat privada, que és alhora un dret i un deure […].

El Partit Nacional Feixista s’esforçarà a disciplinar les lluites […] entre les diferents classes, i a sancionar i fer respectar […] la prohibició de la vaga dels serveis públics.