Ja el desembre de 1936 la CNT perdria el control dels subministraments. Estem davant de l’inici de l’auge del PSUC. Joan Comorera seria el nou encarregat de la qüestió dels proveïments, substituint l’anarcosindicalista Domènech. El primer objectiu d’aquest canvi era “la centralització política de proveïments i la dissolució de tots els comitès autònoms que actuessin al marge de la Conselleria”. S’havia iniciat una campanya propagandística contra la política de subministraments portada a terme pels cenetistes –amb els seus propis agents comercials– que, sumada a altres qüestions, desembocaria en els enfrontaments fratricides dels Fets de Maig.

Els canvis en el Departament ens indiquen l’inici del final del domini polític i social de la CNT, que deixaria de tenir aquesta preponderància en favor del PSUC. Seguint amb el cas de Tarragona, durant els Fets de Maig seria assassinat Josep Gallinsà (artífex de l’enllaç comercial amb Marsella i agent comercial cenetista) i la Cooperativa Popular assaltada i clausurada pels escamots de la UGT, integrats per botiguers i dependents, encapçalats pel nou delegat comercial de proveïments –del PSUC, es clar–. En conclusió, desprès dels Fets de Maig la política de subministraments de la CNT va ser desarticulada per passar a mans dels delegats comarcals de proveïments. Es a dir, ara la qüestió seria portada per homes del PSUC i la UGT, fet que no va solucionar els problemes. Es més, l’evolució del conflicte no faria més que agreujar-los.

Si fins a finals de 1936 i inicis de 1937 es podria parlar, malgrat tots els inconvenients relatats, d’una certa normalitat, ara la crisi de les subsistències s’agreujaria. La tasca de subministraments, teòricament centralitzada en el Departament de Proveïments de la Generalitat, es delegaria als ajuntaments, que no podrien satisfer les necessitats creixents de la població. Els batlles serien els encarregats de fer front al règim sanitari, administratiu i fiscal dels mercats municipals, el règim sanitari dels centres receptors o transformadors i dels dipòsits de combustibles. I per si tot això era poc, en el cas de que fos necessari (i ho era), dels serveis de racionament dels veïns. Aquesta delegació de funcions en els governs municipals escapava totalment a les seves possibilitats.

En aquesta etapa apareixerien (o en alguns casos es farien més evidents) el racionament, el mercat negre, la corrupció i els fraus. La dieta dels catalans de la rereguarda començava a empobrir-se significativament davant l’escassetat de productes que des d’aquest moment entrava en una espiral negativa que difícilment podria aturar-se, estigués qui estigués políticament al capdavant de la qüestió de les subsistències. La carn i les patates començarien a mancar des del gener i l’oli seria el següent absent de la dieta de la població. Això sumat a la forta inflació, desencadenada per l’emissió de moneda devaluada i els preus desorbitats per a la compra dels productes de subsistència, donarien lloc a que un producte com el tabac –també escàs– es convertís en element de bescanvi.

Aquesta situació d’increment de la carestia comportaria un enfrontament entre els comitès d’assistència social i les autoritats. La política de subministraments realitzada pel PSUC ara seria durament criticada pels homes de la CNT i d’ERC. En qualsevol cas, per moltes polítiques que volguessin dur a terme qualsevol dels grups crítics, la realitat és que l’evolució negativa de la guerra no deixava espai per a moltes alternatives viables.

En paral·lel a l’aparició del flagell de la fam, els tímids bombardejos inicials de que va ser objecte Catalunya van començar a intensificar-se el 1937. L’aviació va esdevenir una arma importantíssima en la Guerra Civil, especialment per la implicació de les potències estrangeres que van aprofitar el conflicte com a banc de proves del que seria la Segona Guerra Mundial. Les poblacions, tant costaneres com interiors, patirien, especialment des de mitjans 1937, els efectes devastadors dels bombardeigs. Però també els vaixells que transportaven productes de primera necessitat a Catalunya. Mallorca va esdevenir un autèntic portaavions per als italians aliats de Franco i des de la seva base van colpir amb duresa el territori català.

Per exemple, la ciutat de Lleida patiria el 2 de novembre de 1937 el bombardeig més devastador d’aquell any en terres catalanes. Les bombes que plovien del cel sense compassió varen destruir el Liceu Escolar causant una gran mordentat entre els nens que en aquell moment es trobaven a l’escola. De les 210 víctimes mortals de l’atac, hom estima que almenys una quarta part serien infants.

D’altra banda, i per complicar més el panorama de la rereguarda, l’allau de refugiats va intensificar-se des d’aquest any, produint la saturació dels centres d’acolliment i comportant a la vegada una intensificació del problema del ja malmès proveïment. Cap a finals d’any es calcula la presència d’uns 700.000 refugiats. Aquesta segona onada de gent que fugia de l’ocupació franquista es derivava principalment de la caiguda del front del nord peninsular (Bilbao el mes de juny i Astúries a l’octubre). Per donar solució als problemes creixents, l’agost de 1937, el conjunt de tasques derivades d’aquesta nova arribada de desplaçats va centralitzar-se en el Comissariat d’Assistència als Refugiats, adscrit a la Direcció General d’Assistència Social.

A més, derivats de la massiva presència de sobrepoblació refugiada, apareixerien problemes sanitaris i d’allotjament. Els nouvinguts foren començats a instal·lar en cases particulars. Així, cada família d’acollida havia de proporcionar un matalàs, una flassada, un coixí i dos llençols per a l’atenció dels refugiats. La seva manutenció va esdevenir un altre problema per la manca de subsistències ja ressenyada.

Poc a poc, a mida que la guerra es perllongava, va passar-se de rebre els arribats amb mostres d’afecte i solidaritat per la desgraciada situació que vivien a veure’ls amb recel per la disminució acusada de les condicions de vida. La qüestió de l’idioma i les diferències culturals no deurien ser cap problema greu o insalvable, ja que Catalunya des de finals del segle XIX havia esdevingut ja un país d’acollida. La intervenció d’organitzacions humanitàries i l’ocupació dels refugiats –els pocs que estaven en condicions de treballar ja que la majoria eren nens, dones i gent gran– en treballs complementaris de la indústria, alleugeririen una mica aquesta tensa situació.