La ideologia feixista es caracteritzava, entre d’altres elements, pel rebuig dels valors proposats per la Il·lustració i la Revolució francesa, tot considerant la desigualtat entre les persones i els pobles com un fet natural, la conveniència de la subordinació de la llibertat individual als interessos de l’Estat i la negació de la separació de poders. L’Estat és el representant de la nació que és el valor suprem del feixisme. Tots els individus han d’estar al servei d’un Estat que es presenta omnipresent i omnipotent superant el concepte de simple dictadura.

La nació és el principi fonamental, identificador de la comunitat, però ja no és la nació de ciutadans lliures heretada de la Il·lustració, sinó la comunitat orgànica amb un destí comú. Considerant que les formes d’organització de les institucions basades en la representació democràtica han estat superades, i que les llibertats de reunió, manifestació o expressió mai no havien de posar en dubte la ideologia governamental ni aspirar a un canvi de règim polític. El feixisme defensava l’establiment d’un Estat totalitari capaç de controlar totes les esferes de la vida (política, econòmica i social), propugnant la primacia de l’Estat sobre l’individu.

El 1932, a La doctrina del feixisme, el mateix Benito Mussolini expressava la seva concepció de l’Estat i el rebuig de la democràcia:

Com que és individualista, el sistema de vida feixista posa en relleu la importància de l’Estat i reconeix l’individu només en la mesura que els seus interessos coincideixen amb els de l’Estat [..]. El liberalisme va negar l’Estat en nom de l’individu: el feixisme reafirma els drets de l’Estat com l’expressió de la veritable essència del que és individual. La concepció feixista de l’Estat ho abasta tot; fora de l’Estat no poden existir, i encara menys valer, ni valors humans ni espirituals. Entès d’aquesta manera, el feixisme és totalitarisme.

El feixisme, en definitiva, no solament és un legislador i fundador d’institucions, sinó un educador i un promotor de la vida espiritual. No intenta simplement remodelar les formes de vida, sinó també el seu contingut, el seu caràcter i la seva fe. Per aconseguir aquest propòsit imposa la disciplina i fa ús de la seva autoritat, impregnant la ment i regint amb imperi indiscutible […].

El feixisme nega que el nombre, pel fet de ser nombre, pugui dirigir les societats humanes, nega que aquest nombre pugui governar gràcies a una consulta periòdica. Afirma la desigualtat indeleble, fecunda i benefactora dels homes, que no és possible anivellar gràcies a un fet mecànic i exterior com el sufragi universal. Es poden definir els règims democràtics com els que donen al poble, de tant en tant, la il·lusió de la sobirania. Però la sobirania efectiva reposa sobre altres forces, sovint irresponsables i secretes. La democràcia és un règim sense rei, però reemplaçat per nombrosos reis, sovint més exclusius, més tirànics, més ruïnosos que un rei […].

El feixisme rebutja en la democràcia l’absurda barreja convencional de la igualtat política, l’hàbit d’irresponsabilitat col·lectiva, el mite de la felicitat i el progrés indefinits. Però si la democràcia es pot comprendre de forma diferent, si no vol dir reagrupar el poble al marge de l’Estat, el feixisme pot ser definit, pel qui escriu aquestes línies, com una “democràcia organitzada, centralitzada, autoritària” […].

Ni agrupacions (partits polítics, associacions, sindicats), ni individus fora de l’Estat. En conseqüència, el feixisme s’oposa al socialisme, que disminueix el moviment històric fins a reduir-lo a la lluita de classes, i que ignora la unitat de l’Estat, que fon les classes en un únic bloc econòmic i moral. Per la mateixa raó, el feixisme és enemic del sindicalisme.

L’evolució política i econòmica universal, després del crac de 1929, ha reforçat encara més aquest punt de vista doctrinal. És l’Estat el que domina. El que es diu crisi no es pot resoldre més que per l’Estat i dins l’Estat. L’únic que pot resoldre les dramàtiques contradiccions del capitalisme és l’Estat.

El feixisme vol un Estat fort, poderosament organitzat i sustentat en una àmplia base popular. L’Estat feixista s’atribueix, a més a més, el domini econòmic. Gràcies a les institucions corporatives, socials i econòmiques, creades per ell, la influència de l’Estat arriba als últims racons, mentre que dins l’Estat circulen, enquadrades a les seves respectives organitzacions, totes les forces polítiques, intel·lectuals i econòmiques de la nació.