En el context de la crisi moral del tomant dels segles XIX i XX, la sociologia va convertir-se en la ciència social per excel·lència de la mà d’estudiosos com l’italià Vilfredo Pareto (1848-1923), el qual va posar sobre la taula la teoria de les elits, un raonament que considerava que només una petita part de la societat, composada per individus de gran cultura i intel·ligència, eren la responsable exclusiva de la marxa de la història, fet que responia a la concepció de l’evolució de la humanitat segons la voluntat del poble.
A més, segons Pareto aquestes elits o classes dirigents tindrien justificada la utilització de la força per romandre en el poder, tal i com va exposar a la seva obra Tractat de sociologia general (1916):
Sovint, les classes superiors tenen repugnància, quan arriba la seva decadència, a l’ús de la força […]. L’ús de la força és indispensable a la societat i si una classe governant no hi vol recórrer, és necessari, almenys a les societats que continuïn subsistint i prosperant, que aquesta classe cedeixi el lloc a una altra que vulgui i sàpiga fer servir la força. De la mateixa manera que la societat romana va ser salvada un dia de la ruïna per les legions de César i per les d’Octavi, podria passar que la nostra societat fos salvada un dia de la decadència […].
El feixisme italià esdevé així deutor de l’obra de Pareto. Emparant-se en obres com aquesta, els feixismes justificarien l’ús de la violència per fer-se amb el poder per mantenir l’ordre social amenaçat per l’avenç del socialisme i el comunisme i la pròpia decadència del sistema parlamentari. Així, Mussolini va ser vist per molts d’aquests intel·lectuals com una reacció d’ordre contra la decadència burgesa.
