L’esclat de la Guerra Civil va radicalitzar les posicions ideològiques de molts intel·lectuals i artistes espanyols, els quals van contribuir a mobilitzar esforços i a commoure consciències amb les seves obres. Així, el conflicte va trasbalsar profundament el món de la cultura, l’educació i la intel·lectualitat, i molts dels seus integrants van esdevenir representants de la propaganda ideològica d’un o altre dels bàndols. De la mateixa manera, en l’àmbit internacional, la Guerra d’Espanya va esdevenir una causa cèlebre per a una intel·lectualitat que veia reflectit en el conflicte l’enfrontament democràcia-feixisme que planava com un fantasma sobre Europa.
Tot i que alguns dels intel·lectuals espanyols de la Generació del 98 es van sentir incòmodes amb els dos bàndols, la majoria de la intel·lectualitat va mantenir-se al costat de la República i dels ideals de la democràcia i la llibertat que aquesta representava. D’aquesta manera, nombrosos intel·lectuals i escriptors espanyols, que ja s’havien compromès amb la tasca cultural iniciada en paral·lel a l’establiment de la República, van situar-se al costat de la legalitat i contra la insurrecció militar.
Escriptors de la categoria d’Antonio Machado (que va morir el 1939 quan es trobava camí de l’exili), Miguel Hernández (mort a la presó d’Alacant el 1942) i Rafael Alberti; pintors com Pablo Picasso; i cineastes com Luis Buñuel van dedicar el seu art al servei de la causa republicana. Un d’aquests escriptors, Federico García Lorca, moriria assassinat a mans dels falangistes en els primers dies de guerra.
A Catalunya, la intel·lectualitat que defensava la legalitat republicana hi sumava la de la Generalitat i l’Estatut d’Autonomia així com el dret a continuar escrivint i parlant en la llengua pròpia del país. D’aquesta manera, els vells i els nous valors de la cultura catalana, que tant s’havia desenvolupat en els anys de vigència del règim autonòmic, van viure la guerra íntimament compromesos amb les tasques polítiques i socials plantejades arran de l’esclat de la confrontació bèl·lica i la situació revolucionària que es vivia en el territori català.
El món de la cultura, tant catalana com espanyola, va bolcar-se en la participació en iniciatives per promoure l’alfabetització i la lectura, divulgar el teatre i el cinema, etc. Els seus objectius principals eren donar el suport propagandístic necessari al bàndol republicà, tant a l’interior com a l’estranger, així com col·laborar en la reestructuració de la cultura perquè arribés a al major nombre possible de ciutadans. Possiblement, la guerra va possibilitar que la cultura avancés a Catalunya com en pocs altres moments de la història.
Per exemple, en el cas de Catalunya, i en el camp específic de l’ensenyament, els intel·lectuals van col·laborar en l’organització del Consell de l’Escola Nova Unificada, que tenia com a objectiu coordinar un projecte d’escola única, gratuïta, laica, amb implantació de la coeducació i en llengua catalana. El projecte, que des del mateix mes de juliol de 1936 va arribar a escolaritzar uns 100.000 alumnes, pretenia acabar amb els dèficits escolars que patia Catalunya així com acabar la renovació escolar i pedagògica iniciada en el període republicà i autonòmic.
Igualment, d’acord amb la Generalitat, va organitzar-se un Servei de Biblioteques al front i les anomenades milícies de la cultura, que feien arribar manifestacions culturals i llibres als combatents i a la rereguarda, i va crear-se la Institució de les Lletres Catalanes. També van col·laborar activament en el II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes de l’any 1937, celebrat en sessions a Barcelona, València i Madrid. Per fer que aquesta tasca esdevingués més eficaç, els escriptors catalans van organitzar-se sindicalment en l’Agrupació d’Escriptors Catalans (vinculat a la UGT) i en el Grup Sindical d’Escriptors Catalans (vinculat a la CNT).
En les arts plàstiques cal destacar el muntatge del Pavelló de la República a l’Exposició de París de 1937, a càrrec dels governs de la República, la Generalitat i el govern Basc. L’edifici, dissenyat per Sert, va aplegar un conjunt artístic únic, amb la presència d’obres tan emblemàtiques com ara la Montserrat de l’escultor Juli González, les pintures de José Gutiérrez Solana, el cartell Aidez l’Espange de Joan Miró o el Gernica de Picasso.
Però també un petit nombre d’intel·lectuals va posar-se al costat dels insurrectes que, des del principi del conflicte, van mostrar una concepció cultural monolítica, fanàtica i reaccionària, basada en l’exaltació de la pàtria, de la tradició i del catolicisme més tronat. Igualment, una part de la intel·lectualitat relacionada amb la Generació del 27 es va identificar amb el bàndol de Franco, en especial amb la Falange Espanyola juvenil i revolucionària, que va ser l’única que va proporcionar a aquest bàndol una imatge aparent de modernitat vinculada al feixisme.
Els franquistes van procedir a la depuració ideològica de la població, tot començant pels mestres, i van imposar una fèrria censura a la producció cultural, a l’ensenyament i a tots els àmbits de la vida pública. A més, a Catalunya, els franquistes van prohibir la llengua catalana des de l’abril de 1938. Aquestes accions repressives s’acompanyaven de la defensa de l’espanyolisme i la uniformitat cultural. En aquest context, la revista Destino va esdevenir el projecte més ambiciós per incorporar Catalunya a la unitat cultural espanyola i en ella van participar tant intel·lectuals castellans (José M. Pemán, Gonzalo Torrente Ballester, Pedro Laín Entralgo) com catalans (Ignasi Agustí, Josep R. Masoliver, Pere Pruna, Eugeni d’Ors).
