La Gironda va ser un grup polític francès que va actuar en el si de l’Assemblea Legislativa i de la Convenció. Els principals caps girondins van ser: Brissot (diputat per París i líder del grup anomenat “brissotí”), Condorcet i diversos diputats de la zona de Bordeus (Gironde) encapçalats per Vegniaud. És a partir d’aquests darrers d’on prové el nom de girondins que donaria veu a tota la tendència política. Els girondins freqüentaven el famós saló parisenc de Madame Roland on es reunien habitualment.
D’entrada, hem de puntualitzar que establir els límits dels continguts i termes que aquí analitzarem és força complicat ja que en cap cas ens trobem davant de partits polítics, sinó de tendències que a la seva vegada es fragmenten en el seu propi si. Es a dir, quan parlem de Gironda, muntanya, etc. hem de tenir clar que ens referim a una divisió més o menys artificiosa que es practica per a estructurar les tendències del període. D’aquesta manera, la Gironda s’ha d’entendre com un grup complex que no pot reduir-se a l’enemic –o força oposada– a la muntanya. Era un conjunt amb una filosofia pròpia que ja va manifestar-se des del primer moment de la Revolució com un moviment que esdevindria clau en el desenvolupament del pensament democràtic i transmissor dels corrents intel·lectuals. Formada majoritàriament per intel·lectuals i juristes sorgits de la burgesia mitjana de les províncies, era la representació de la utopia il·lustrada.
Representava la lluita contra l’Antic Règim econòmic i social que limitava el desenvolupament d’una societat de petits i mitjans productors, sense cap trava a la lliure circulació i la formulació d’un Estat compromès en l’economia com a eina per aconseguir l’harmonia social a través d’evitar l’excessiva desigualtat i cercant un ordre social que contribuís al desenvolupament de la iniciativa privada dels individus. És una formulació plenament integrada en el liberalisme primerenc del segle XIX (llibertat, igualtat i propietat).
La Gironda estava allunyada del capitalisme comercial de caire més antic i del liberalisme salvatge regit només per la norma del mercat, tot i que la muntanya anirà uns passos més enllà en la seva concepció (i pressionat per l’aliança amb
el moviment popular). Es a dir, el pensament girondí no era tant diferent del montagnard en la seva filosofia política. Ambdós compartien una idea similar del paper de l’Estat en la societat (com també de la centralitat de París), tot i que els fets (revolució federalista) i les interpretacions posteriors ens donen una imatge diferent. Si la Gironda va tenir una estreta relació amb les províncies, va ser pel temor a un perill derivat de l’ultra-revolucionarisme practicat pels sectors més radicals. El federalisme mai va estar present en les seves proclames polítiques i si va haver un aixecament contra París, aquest només pot entendre’s per l’aliança de la muntanya i els sans-culottes des de 1793.
Comptaven amb una forquilla de 135 a 165 diputats i dominaven en especial el litoral atlàntic, al nord i est de París, a la zona de Lyon, a la Provença i en el Llenguadoc. La seva implantació a l’est de França va ser força més limitada. Generalment integrats per una generació uns deu anys major que els montgnards, els girondins estarien més influïts per l’optimisme de la Il·lustració. Republicans convençuts, els diputats de la Gironda i la plana junt amb els nuclis “brissotins” van trobar la seva unitat en la defensa de la legalitat republicana.
Ideològicament, els girondins eren contraris a la ideologia igualitària del poble de París i es recolzaven principalment en les administracions departamentals i en la burgesia dels negocis. Volterians, desitjaven el triomf la burgesia il·lustrada i van oposar-se als avenços revolucionaris produïts des de 1792. El seu propòsit va ser sempre el pacte amb una monarquia nacional un cop modificada l’actitud “errada” dels monarques, fet que va donar-lis gran popularitat en els primers moments de la Revolució.
El 1791, un girondí, Pétion, va ser alcalde de París amb el suport de la cort i, el 1792, Roland, Clavière i Servan va ser cridats per Lluís XVI per formar part del gabinet ministerial encapçalat pel general Dumoriez. Ràpidament compromesos pels fracassos d’un gabinet de govern que ells no controlaven directament i per les derrotes militars dels exercits francesos, els girondins van haver d’endurir la seva política. Lluís XVI va destituir-los del govern, però, un cop caigut Dumoriez, va jugar novament amb la possibilitat de fer-los tornar al poder, atraient-los novament a la seva òrbita.
La insurrecció del 10 d’agost a les Tulleries, que va suposar la fi de la monarquia, i en la qual els girondins no varen participar, va marcar el final del seu període de poder i domini a l’Assemblea. Des d’aquell moment, els girondins van veure’s cada cop més desplaçats i acorralats pels jacobins triomfants en la Convenció. En un darrer intent per recuperar el poder, van explotar al màxim el terror de la burgesia davant les matances de setembre i van aprofitar l’alleujament temporal provocat per la victòria de Valmy (20 de setembre de 1792) per a obtenir alguns èxits a la Comuna de París.
Tot i això, la seva actitud “legalista” durant el procés a Lluís XVI va ser considerada com una traïció a la causa revolucionària. Els jacobins els farien responsables dels fracassos militars de la primavera de 1793 i, l’espurna definitiva de la seva caiguda en desgràcia, es veurien compromesos amb la traïció de Dumoriez. Aquest cúmul de circumstàncies va fer que els girondins passessin a realitzar una política agressiva en la denúncia del Terror: van portar Marat acusat d’injúries davant el Tribunal Revolucionari (que va declarar-lo innocent), van crear una comissió per a investigar les exaltacions de la Comuna i van impulsar la detenció d’Hébert (amenaçant amb la destrucció de mig París que demanava des dels carrers el seu alliberament).
Aquestes mesures agressives que buscaven la pròpia supervivència del grup polític van suposar la pèrdua definitiva de popularitat entre els sectors populars, provocant l’assalt dels sans-culottes parisencs a la Convenció el 31 de maig de 1793, fet que va marcar la seva fi. Quaranta-un membres de la Gironda van ser condemnats a mort i d’altres, com Roland i Pétion, van haver de fugir a províncies on van intentar, sense èxit, promoure l’agitació federalista i van acabar suïcidant-se.
Els supervivents al Terror van haver d’esperar a la reacció termidoriana per a recuperar els seus llocs a la Convenció (juliol de 1794).
