L’inici de la Guerra Civil havia comportat l’inici d’un procés revolucionari que es concretava tant en aspectes polítics com econòmics i socials. Així, durant els primers mesos del conflicte ni el govern central ni el govern de la Generalitat posseïen de fet el poder real. Aquesta situació va originar nombrosos problemes i friccions entre les diverses forces polítiques que integraven el bàndol republicà.
D’una banda, els anarquistes de la CNT-FAI, recolzats pels comunistes del POUM i per l’ala més esquerrana del PSOE, eren partidaris d’aprofundir la revolució com a única garantia de guanyar la guerra i es resistien a integrar les milícies en l’exèrcit regular. Per contra, els partits republicans, el PCE, el PSUC i l’ala dretana del PSOE defensaven la restauració de les institucions anteriors a l’inici de la guerra, el control de les col·lectivitzacions, la reconstrucció de l’Estat, la paralització del procés revolucionari i la centralització dels esforços en la guerra.
Així, a Catalunya les tensions polítiques van augmentar fins el punt que, el desembre de 1936, Andreu Nin, secretari polític del POUM, va ser exclòs del govern de la Generalitat arran de la seva postura antiestalinista i per la pressió exercida pel PSUC a través d’una campanya de calumnies i difamacions. D’aquesta manera començava una nova etapa on l’equilibri de forces canviaria: el POUM cercaria el suport de la CNT mentre que el PSUC esdevenia el partit marxista més poderós de Catalunya.
Durant el 1937 van seguir les pugnes i les rivalitats entre la CNT i el PSUC. El mes de gener van produir-se uns enfrontaments armats a La Fatarella (Tarragona), la responsabilitat dels quals va ser atribuïda als anarquistes. Posteriorment, el mes d’abril la tensió política va augmentar quan a Puigcerdà van reproduir-se els enfrontaments armats entre els anarquistes i les forces d’ordre públic de la Generalitat. A més, a Barcelona va produir-se l’assassinat de Roldán Cortada, militant del PSUC i membre del Comitè de Catalunya de la UGT.
La tensió va arribar al seu màxim durant el mes de maig a causa dels assassinats de dirigents comunistes i anarquistes durant el mes d’abril; la inestabilitat social i el clima d’inseguretat regnant per culpa dels escamots dels diferents partits que actuaven de forma descontrolada; l’encariment dels productes bàsics i l’escassetat general de queviures; i el descens de la influència dels ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero. Es presagiava una generalització dels enfrontaments.
En aquest context, el fet que la policia ocupés per ordre de la Generalitat l’edifici de la Telefònica de Barcelona, en mans de la CNT, per controlar les comunicacions va desencadenar un enfrontament obert entre els anarquistes, amb el recolzament del POUM, i els comunistes del PSUC recolzats per la resta de partits, disposats a frenar definitivament l’avenç de la revolució.
Així, entre els dies 3 i 6 de maig, Barcelona va estar sotmesa a una lluita fratricida que va omplir els carrers de barricades i conflictes armats. A més, va servir com a pretext perquè el govern republicà intervingués a Catalunya, en detriment de la capacitat política del govern de la Generalitat, tot incorporant 5.000 guàrdies d’assalt per a posar fi a la crisi. La lluita va provocar dos-cents morts i uns mil ferits d’un i altre bàndol i va significar la derrota política dels anarquistes i el POUM, així com una profunda crisi de govern.
Els Fets de Maig de 1937 van posar en evidència els dos grans problemes del bàndol republicà. D’una banda, les tensions entre les forces antifeixistes per la direcció militar i política de la guerra i del procés revolucionari. De l’altra, les diferències entre el govern republicà i la Generalitat per les reticències del govern central sobre la capacitat de la Generalitat per governar i dirigir la guerra, a més de considerar que Catalunya no col·laborava prou en l’esforç bèl·lic de la República.
Quan finalment va retornar la calma, les conseqüències derivades d’aquests esdeveniments comportarien importants modificacions polítiques que marcarien la posterior evolució del bàndol republicà, i en especial de Catalunya: els nivells d’autonomia de la Generalitat van veure’s limitats, fet accentuat arran del trasllat del govern republicà a Barcelona l’octubre de 1937; el POUM va ser declarat il·legal i el seu cap, Andreu Nin, assassinat; la CNT va abandonar el govern de la Generalitat i va perdre bona part de la seva influència; i el PSUC va esdevenir la principal força política de Catalunya, sobretot després de la caiguda de Largo Caballero i el nomenament de Negrín com a president del govern.
