Ja des del 1941, els aliats van començar a planificar com havia de ser l’ordre internacional posterior a la guerra. Així, en plena Segona Guerra Mundial, els tres grans aliats (Estats Units, Gran Bretanya i la URSS) van reunir-se per primera vegada a la Conferència de Teheran, el novembre de 1943, a la qual van assistir els mateixos Roosevelt, Churchill i Stalin. Allà s’hi van prendre les primeres mesures militars conjuntes per accelerar el final d’una guerra que ja es considerava guanyada.
La reunió buscava coordinar els esforços bèl·lics en una guerra que no tenia un final proper, però havia fet un gir favorable als aliats. Va escollir-se Teheran perquè era un territori que no es trobava immers en la conflagració bèl·lica. Britànics i soviètics havien ocupat Iran a finals de 1942 per evitar la presència de tropes de l’Eix. Entre les monarquies del Pròxim Orient hi havia un cert corrent de simpatia per l’Alemanya nazi en contra de França i Gran Bretanya per la seva presència colonial i els aliats volien impedir que les monarquies del Pròxim Orient s’aliessin amb l’Eix i Hitler disposés de petroli. Després de l’ocupació aliada s’havia promès la democratització d’Iran.
A Teheran, Stalin va demanar que s’obrís un segon front de guerra per alleugerir l’URSS que havia portat tot el pes del conflicte. Efectivament, aquest front s’obrirà el juny de 1944 amb el desembarcament de Normandia. La contraprestació de l’URSS havia estat la dissolució del Komintern el maig de 1943. D’aquesta manera, desapareixia la institució que coordinava els partits comunistes a escala mundial. Stalin, davant el dilema entre democràcia i feixisme, renunciava a la revolució mundial per acabar amb el nazisme.
Els aliats van decidir que només acceptarien la rendició incondicional d’Alemanya i que cap dels aliats signaria una pau bilateral amb Alemanya. Hitler havia insinuat que l’enemic natural de Gran Bretanya, Estats Units i Alemanya era el comunisme i d’aquesta manera Stalin s’assegurava que no es produiria un canvi en el joc d’aliances en la seva contra. A més, a Teheran ve decidir-se que en el món de postguerra hi hauria una institució que substituiria a l’obsoleta Societat de Nacions, l’ONU i que quatre Estats hi tindrien aplicacions especials; Estats Units, l’URSS, Gran Bretanya i Xina.
La segona reunió dels tres grans va ser la Conferència de Jalta, de febrer de 1945, on es va decidir eliminar el règim nazi a Alemanya i dividir el país en diverses zones d’influència. A Jalta, curiosament, no hi havia cap representant francès, el que indica que en aquell moment França encara no estava rehabilitada com a potència aliada dels vencedors. A Jalta va decidir-se el pre-estatut del que seria la futura ONU recuperant l’esperit de Teheran amb els Estats aliats com a dominadors de les Nacions Unides.
Churchill, Roosevelt i Stalin van reunir-se en un marc que ja preveia la caiguda del Tercer Reich. Per això, es concretava que Alemanya seria ocupada en zones abans de signar cap tractat de pau i va crear-se una comissió de reparacions que seria l’encarregada d’avaluar les quantitats que Alemanya havia de pagar a les víctimes. Igualment, s’acceptava que Polònia fos administrada per un govern d’unitat nacional, el qual va sorgir del Comitè de Lublin i presentava una postura clarament prosoviètica.
Jalta va ser la cimera dels “repartiments d’influències”. L’estratègia de Churchill i Roosevelt va ser “salvar” a Europa del bolxevisme. Per això, amb l’objectiu de deixar a Grècia fora de l’òrbita d’influència soviètica, Churchill va iniciar la conferència amb l’objectiu de deixar a Romania, Bulgària i Iugoslàvia en l’òrbita soviètica. En definitiva, Churchill, Stalin i Roosevelt van acceptar la participació d’Europa en dues zones d’influència–occidental i soviètica–.
A Jalta també s’acceptava l’entrada al bàndol aliat de Bulgària i Romania i l’entrada en guerra de l’URSS contra el Japó. La URSS es comprometia a enviar efectius militars al front oriental un cop s’aconseguís capitulació alemanya (que encara trigaria tres mesos a arribar). Per últim, es va decidir la nova configuració del Pròxim Orient, un problema heretat de la Primera Guerra Mundial amb els mandats francesos i britànics a la zona. La qüestió dels estrets turcs del Bòsfor i de Dardanels va ser acordada sense grans controvèrsies. Així, els acords de 1936 van ser modificats perquè els interessos soviètics no depenguessin del control sobre Turquia.
La tercera trobada va celebrar-se a la Conferència de Potsdam, d’agost de 1945, on els nous protagonistes (Truman, Attlee i Stalin) van posar-se d’acord en diversos aspectes referents a Alemanya, com el desmantellament de la indústria militar o el processament i el càstig dels principals líders nazis, i a les fronteres de Polònia. Per part dels Estats Units, el president Roosevelt havia mort l’abril de 1945 i va ser substituït pel president Harry Truman. I per part britànica, Churchill va ser rellevat com a primer ministre pel laborista Clement Attlee durant la conferència. Tot i això, els acords van ser importants.
Així, a Potsdam va decidir-se el futur d’Alemanya. Els aliats van acordar la creació efectiva de quatre zones d’ocupació (nord-americana, britànica, soviètica i francesa) que incloïen la ciutat de Berlín sotmesa a un estatut especial. La intenció dels aliats era eliminar qualsevol vestigi del nazisme a l’Alemanya de postguerra i amb aquest objectiu va iniciar-se la desnazificació del país i van establir-se les beses pel futur judici als criminals de guerra.
D’altra banda es van marcar les fronteres provisionals entre Alemanya i Polònia en els rius Neisse i Oder i es van fixar les reparacions de guerra alemanyes, que serien rebudes fonamentalment per la URSS. A Potsdam també es van delimitar els canvis territorials com a conseqüència de la guerra. Les principals novetats van produir-se a Europa: Alemanya va perdre uns 100.000 km2 de frontera a l’est i a la Prússia Oriental; Polònia va haver de cedir a la URSS les regions de l’est. D’aquesta manera, la Unió Soviètica va ser la potencia que va treure més beneficis territorials del conflicte.
Finalment, a la Conferència de París, celebrada entre 1946 i 1947, van elaborar-se els tractats de pau dels aliats amb els altres països europeus que havien donat suport a l’Alemanya nazi: Itàlia, Romania, Bulgària i Finlàndia. Amb Àustria, però, no es signaria cap tractat de pau fins 1955, el que va suposar que el país restés sota l’ocupació efectiva dels Estats Units, la Gran Bretanya, França i la URSS fins aquella data.
