Després de la victòria electoral, el nou govern del Front Popular, presidit per Santiago Casares Quiroga, va posar ràpidament en marxa el programa pactat per la coalició electoral d’esquerres. Així, es va decretar una amnistia per als més de 30.000 presos polítics i es va obligar les empreses a readmetre els obrers que havien estat acomiadats per motius polítics arran de les vagues d’octubre de 1934. Igualment, els regidors dels ajuntaments suspesos després dels fets d’octubre van ser reintegrats en els seus càrrecs.
A Catalunya, després de l’amnistia, l’Estatut i el govern de la Generalitat van ser restablerts pel govern frontpopulista, reprenent-se l’autonomia del Principat. És en aquest moment quan Lluís Companys, en sortir de la presó per tornar a Barcelona i ser confirmat pel Parlament com a president català, va pronunciar la seva famosa frase: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”.
A continuació, el govern espanyol d’esquerres va reprendre la tasca reformista interrompuda el 1933. Així, el parlament espanyol va iniciar les discussions per aprovar l’Estatut basc i convocar un referèndum sobre l’Estatut gallec; va impulsar-se la reforma agrària amb l’assentament de més de 70.000 camperols sobre unes 230.000 hectàrees; l’anterior legislació en matèria religiosa va ser restablerta; va reposar-se la coeducació i van crear-se més de 5.000 places de mestres.
Tanmateix, l’arribada al govern de les esquerres no va portar la pau social al país, sinó que va significar el desenvolupament definitiu de les contradiccions socials i polítiques del període republicà. Amb la victòria del Front Popular va encetar-se una etapa de gran inestabilitat social que preludiava l’esclat de la Guerra Civil. I és que només entre els mesos de febrer i juliol de 1936 van convocar-se arreu de l’Estat 113 vagues generals i van produir-se 1.287 ferits i 269 morts.
La constitució d’un nou govern d’esquerres no va evitar l’increment dels moviments vaguístics, les manifestacions multitudinàries i els enfrontaments amb la política. Esperançats per les noves perspectives de canvi que suposava el govern del Front Popular, els elements més radicals de la CNT van defensar la necessitat de protagonitzar accions revolucionàries. També un sector del socialisme va orientar-se cap a posicions radicals i properes a les dels comunistes. En conseqüència, a algunes ciutats van convocar-se vagues per demanar la millora de les condicions laborals, i al camp jornalers d’Andalusia i Extremadura van iniciar l’ocupació de terres.
Igualment, la nova situació va ser rebutjada per les dretes, temoroses de la revenja de l’esquerra política. Molts propietaris de terres van oposar-se a la reimplantació de la reforma agrària, alguns empresaris industrials van tancar les seves fàbriques i van expatriar capitals, i l’Església va llançar campanyes contra la República perquè s’havia recuperat l’anterior legislació en matèria religiosa.
En aquest moment Falange Española va fomentar un clima d’enfrontament civil i de crispació política. Utilitzant la dialèctica dels “punys i les pistoles” defensada per José Antonio Primo de Rivera, grups de falangistes van formar patrulles armades i escamots que van protagonitzar accions violentes contra els líders d’esquerres, que eren contestades de la mateixa manera pels militants més radicals de l’esquerra.
La creació d’un clima de violència a Espanya era una estratègia que afavoria els sectors decidits a organitzar un cop d’Estat contra la legalitat republicana. Per això, els militars més predisposats a un possible cop d’Estat van ser allunyats dels centres de poder: Franco va ser destinat a les Canàries, Goded a les Balears i Mola a Pamplona. Tanmateix, el govern no va atrevir-se a destituir-los dels seus càrrecs militars.
Aquest ambient, qualificat per alguns autors de “primavera tràgica”, contrastava amb l’aparent normalitat que existia a Catalunya, on després de la restauració de l’autogovern la Llei de Contractes de Conreu estava novament en vigor, el govern de Companys i l’ERC havien moderat el seu discurs, i la Lliga assumia un paper centrista abandonant l’opció radical adoptada per les dretes espanyoles a la vegada que es mostrava predisposada a col·laborar amb el govern per consolidar l’autonomia. D’aquesta manera, tot i l’existència de conflictes laborals, i amb l’excepció de fets com l’assassinat dels germans Badia a mans d’elements radicals de la FAI, a Catalunya no va desenvolupar-se un clima de crispació i d’enfrontament entre dretes i esquerres com el que s’estava produint a d’altres punts de l’Estat espanyol.
