Segurament, poca gent s’imagini que en la ciutat de la Torre Eiffel, la catedral de Notre Dame, el museu del Louvre o l’Arc del Triomf, un dels espais més visitats pugui ser un cementiri.
Aquest és el gegantesc Cimentière de Père Lachaise, situat al Boulevard de Menilmontant (amb parada de metro del mateix nom), on podem trobar les tombes de personatges tant rellevants per a la història política i cultural de França i d’Europa com Frederic Chopin, Beaumarchais, Balzac, Bizet, Haussmann, Sarah Bernhardt, Bellini, Cherubini, Oscar Wilde, Molière, Marcel Proust, La Fontaine, Colette, Jim Morrison i Edith Piaf, entre d’altres.
El Père Lachaise és molt més que un cementiri, és un veritable jardí panteó on cada any prop de dos milions de visitants arriben per a conèixer el darrer lloc de repòs d’autoritats de tots els gèneres, tant de les ciències com de la política, les lletres o l’art francès i mundial. Amb les seves 44 hectàrees esdevé, a la vegada, un dels espais verd més important de París, per darrere dels boscos de Boulonge i Vicennes.
La història del Père Lachaise es remunta al segle XIII, quan aquest turonet era un ampli terreny plantat de vinya, sota els dominis del bisbe de París. El 1430, un ric comerciant va comprar el terreny i va fer-se construir una sumptuosa residència, la Folie-Regnault.
Cap a inicis del segle XVII els jesuïtes van adquirir la casa i les terres, establint allí un dels seus espais de repòs. D’entre aquests jesuïtes va destacar la figura de François d’Aix de La Chaise, confessor del rei Lluís XIV, conegut com a “Père Lachaise”. Gràcies a la seva influència a la Cort i al favor reial els territoris dels jesuïtes a la zona van incrementar-se considerablement.
Amb l’expulsió dels jesuïtes de França, el 1763, el domini territorial va passar per diversos propietaris fins que, el 1803 restava en mans de la ciutat. Una llei de 1765 prohibia els cementiris a dins de la ciutat per qüestions higièniques i aviat van començar a desaparèixer els vells llocs de repòs dels morts i a donar-se una manca d’espais de sepultura. Així, quan Napoleó va decretar que tot ciutadà tenia dret a ser sepultat (tot i no ser creient, estar excomunicat o ser probre), van haver de crear-se nous cementiris fora dels límits de la ciutat. D’aquesta manera naixia el cementiri de Père Lachaise en els antics dominis dels jesuites, anomenat originalment Cementiri de l’Est.
Brongniart, l’arquitecte del palau de la Borsa, va ser l’encarregat de restaurar el lloc seguint el disseny dels jardins anglesos. El 1804 s’inaugurava oficialment el nou cementiri, però els parisencs inicialment no van respondre positivament a la mesura ja que aquest espai es trobava lluny de París, en un barri de caràcter popular i pobre. El 1812 només s’hi havien realitzat 833 enterraments.
Per esborrar aquesta mala imatge, el 1817, l’alcalde de París (prefecte del Sena) va decidir transferir al Père Lachaise les cendres dels famosos amants Eloisa i Abelardo, a més dels restes mortals de Moliere i La Fontaine. No va ser necessari fer res més: el 1830 ja hi havia 33.000 tombes i cap a mitjans de segle la seva superfície havia passat de 17 a 43 hectàrees, 70.000 tombes i 5.300 arbres.
Durant els fets de la Comuna, entre el 21 i el 28 de maig de 1871, un grup de federats va parapetar-se al Père Lachaise, on van ser executats per les tropes governamentals al cementiri. El Mur dels Federats rendeix homenatge a aquests homes. Sepultats al costat del mur trobem les tombes de 147 federats que no van morir en els combats derivats de la Comuna.
