Pocs dies després de la invasió de Polònia, el 1939, Hitler va adreçar-se als seus generals per comunicar-los que la possibilitat d’una guerra humanitzada només existia en els “cervells dèbils”. Aquestes paraules van fer-se realitat durant els sis anys de conflicte bèl·lic que van seguir aquella data, causant al voltant de cinquanta-cinc milions de morts. Moltes d’aquestes víctimes, però, no ho van ser a causa dels combats o els bombardejos, sinó que van ser provocades per la freda planificació del règim nazi. Així, la guerra va derivar en un extermini que va afectar els jueus, però també els gitanos o els homosexuals.

Finalitzat el conflicte i descobert l’horror de l’extermini, les quatre potències vencedores (Estats Units, Gran Bretanya, França i la Unió Soviètica) van decidir processar a vint-i-dos dels principals líders nazis que encara eren vius a la ciutat alemanya de Nuremberg. Aquests van ser acusats de diferents delictes: crims contra la pau (agressió injustificada a altres Estats), crims de guerra (execució d’hostatges, per exemple) i crims contra la humanitat (extermini i genocidi). Ara bé, les atrocitats comeses pel nazisme eren de tal envergadura que va fer-se necessari crear una legislació internacional que anés més enllà de la justícia de cada país.

Els encausats, per la seva banda, no van mostrar ni el més petit gest de penediment. Així, per exemple, Rudolf Hess, que seria condemnat a cadena perpètua, va mostrar-se absent durant tot el judici, va treure’s els auriculars cada cop que s’al·ludia a la seva figura i va negar-se a declarar, per acabar expressant en una nota l’orgull que suposava per a ell haver servit a les ordres de Hitler. D’altres acusats van al·legar que els aliats també havien fet servir mètodes de combat implacables durant la guerra. Així, el fet que els Estats Units haguessin realitzat atacs indiscriminats contra el Japó mitjançant accions submarines va servir l’almirall Karl Dönitz d’evitar l’acusació d’haver fet servir tàctiques similars en la batalla de les comunicacions de l’Atlàntic.

Finalment, dotze acusats van ser condemnats a la pena de mort. Un d’ells, Göering, va suïcidar-se abans de ser executat. La resta van ser condemnats a diferents penes de presó, amb l’excepció de quatre absolts. Però amb Nuremberg no es tancava la Segona Guerra Mundial, sinó que obriria el camí a la celebració de nous judicis en els quals es jutjaria la resta dels criminals de guerra, com els doctors que van realitzar experiments inhumans amb els presoners dels camps de concentració i extermini.

Penes de mort:

• Herman Goëring (1893-1946). President del Consell de Guerra.
• Joachim von Ribbentrop (1893-1946). Ministre d’Afers Exteriors.
• Wilhem Keitel (1882-1946). Mariscal.
• Ernst Kaltenbrunner (1903-1946). Cap de la Gestapo (organisme oficial).
• Alfred Rosenberg (1893-1946). Ministre dels Països de l’Est ocupats.
• Hans Frank (1900-1946). Governador General de Polònia.
• Wilhem Frick (1877-1946). Ministre de l’Interior.
• Julius Streicher (1885-1946). Diputat.
• Fritz Sauckel (1894-1946). Ministre de Treball.
• Alfred Jodl (1890-1946). General.
• Martin Bormann (1900-1945). Cap de la Cancelleria.
• Arthur Seyss-Inquart (1892-1946). Comissari del Reich pels Països Baixos.

Cadenes perpètues:

• Walter Funk (1890-1960). President del Banc d’Alemanya.
• Erich Raeder (1876-1960). Almirall.
• Rudolf Hess (1894-1987). Cap del Partit Nazi i Ministre d’Estat.

Condemnes temporals:

• Albert Speer (1905-1981). Ministre d’Armament. Condemnat a 20 anys de presó.
• Konstantin von Neurath (1873-1956). Protector de Bohèmia-Moràvia. Condemnat a 15 anys de presó.
• Karl Dönitz (1891-1980). Almirall. Condemnat a 10 anys de presó.
• Baldur von Schirach (1907-1974). Cap de las Joventuts del Partit Nazi. Condemnat a 20 anys de presó.