La tardor de 1935 va esclatar una forta crisi de govern. El Partit Radical va veure’s afectat per un seguit d’escàndols de corrupció, com el cas de l’estraperlo (una ruleta trucada que, mitjançant suborns, s’havia implantat en diferents casinos espanyols) i els casos de malversació de fons públics per part de diferents polítics radicals (afer Nombela). Aquests escàndols van agreujar les diferències a l’interior de la coalició governamental ja que Lerroux havia perdut la seva legitimitat.

Així, els escàndols en els quals va veure’s immers el govern d’Alejandro Lerroux i la progressiva descomposició de les forces dretanes van dur al president de la República, Niceto Alcalá Zamora, el qual va negar-se a permetre que Gil Robles esdevingués el cap del govern, a convocar unes noves eleccions pel 16 de febrer de 1936.

Tot i que la campanya electoral va ser curta, aquestes eleccions es van presentar com una clara polarització de la vida política espanyola. Així, com que el sistema electoral obligava a les grans aliances electorals per aconseguir la victòria, les forces progressistes i obreres van seguir l’exemple europeu i van crear una àmplia coalició, el Front Popular, que pretenia recuperar el poder i continuar la tasca reformista anterior al Bienni Negre.

Enfront, la dreta va articular-se al voltant de la CEDA i el seu Bloque Nacional. El programa de les dretes es centrava en la denúncia del perill que significaria una victòria de les esquerres, en la defensa de la propietat, de la religió, de la família, de l’ordre i de la unitat d’Espanya.

A Catalunya aquestes coalicions també es van formar, però a causa del poc pes que tenien els partits obreristes –la CNT es manifestava com una formació clarament apolítica i era el sindicat que aglutinava la major part del moviment obrer– va anomenar-se com a Front d’Esquerres. El seu programa demanava el restabliment de l’Estatut d’Autonomia i les llibertats democràtiques, l’amnistia dels presos polítics, l’aplicació de la Llei de Contractes de Conreu i la readmissió dels obrers acomiadats per motius polítics durant el bienni conservador. Enfront s’hi trobava la coalició dretana del Front Català d’Ordre, encapçalada per la Lliga.

Les eleccions generals de febrer de 1936:

En les eleccions, amb una participació del 72% del cens, el Front Popular va obtenir el 48% dels vots, convertint-se en la força política guanyadora amb 257 diputats al parlament. Les esquerres havien triomfat a més de la meitat de les circumscripcions i a totes les ciutats de més de 150.000 habitants. Per la seva banda, la dreta va obtenir el 46,5% dels sufragis que es traduïen en 196 diputats.

Les eleccions de febrer de 1936 a Catalunya:

Les eleccions a Catalunya també van suposar un rotund triomf del Front d’Esquerres: la coalició va obtenir el 58,9% dels vots (el que suposaven 41 escons dels 51 en joc a Catalunya) davant del 41% assolits pel Front Català d’Ordre, la coalició dretana encapçalada per la Lliga. A més, les esquerres van ser majoritàries a totes les circumscripcions catalanes.

Distribució dels escons per partits a Catalunya (1936):

Les conseqüències de la victòria no van fer-se esperar. D’acord amb el que s’havia acordat en el programa del Front Popular, el nou govern va quedar format exclusivament pels republicans d’esquerra (Izquierda Republicana i Unión Republicana), mentre que els socialistes i els altres partits integrants de la coalició es comprometien a donar el seu suport al govern. Manuel Azaña era elegit com a nou president de la República, amb gran oposició per part de la dreta, i Santiago Casares Quiroga es convertia en el nou cap del govern.