Evolució de la política catalana. Aprovat l’Estatut d’Autonomia a Madrid es tancava l’etapa de provisionalitat del govern català. Políticament, la Generalitat republicana va estar marcada per l’hegemonia de l’Esquerra Republicana de Catalunya i pel domini del seu líder carismàtic, Francesc Macià, “l’Avi”. Així, les eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932 van suposar una nova victòria d’ERC aconseguint 56 escons dels 85 de la cambra, mentre que la Lliga es consolidava com el primer partit de l’oposició amb 16 diputats. Lluís Companys era escollit com a president del Parlament i Macià ocupava novament la presidència de la Generalitat.
No obstant això, l’ambient laïcitzant de la República, la creixent inestabilitat social, l’absentisme polític del moviment obrer liderat per la CNT i l’ambient internacional favorable a la puixança del feixisme van provocar que en les eleccions generals de 1933 les forces dretanes s’imposessin a les urnes, obrint un període de retrocés polític conegut com el Bienni Negre. També a Catalunya les dretes van imposar-se i la Lliga va vèncer ERC. Era el preludi d’un canvi que va veure’s accelerat per la mort de Macià el dia de Nadal de 1933.
La mort del president Macià va portar a l’elecció d’un nou president de la Generalitat per part del Parlament de Catalunya, elecció que va recaure en la figura de Lluís Companys, que es mantindria en el càrrec fins el 1940. Aquest, davant del tomb conservador que s’havia produït arreu de l’Estat després de les eleccions de 1933, va formar un govern de centreesquerra integrat per Esquerra Republicana (la força majoritària al Parlament), el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, la Unió Socialista de Catalunya i Acció Catalana.
Les relacions amb el nou govern conservador de Madrid van ser difícils des del primer moment, ja que l’actitud d’aquest va ser de reticència davant l’autogovern català, frenant els traspassos de competències a la Generalitat. Des d’aquest moment, la Generalitat es trobaria amb dos fronts de conflictes: un govern central antiautonomista i la lluita de classes, que es mostrava en dos fronts: al camp, amb els rabassaires enfrontats als propietaris rurals, i a les zones industrialitzades, amb la CNT anarquista obertament enfrontada als patrons.
L’obra de govern de la Generalitat republicana. Des de l’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia de 1932, la tasca política a Catalunya va seguir dos eixos molt definits. D’una banda, es va desenvolupar una important labor legislativa en la qual va destacar la creació d’un Estatut interior de Catalunya, on s’organitzava l’autogovern i el desenvolupament de les institucions del Principat, i, d’altra banda, es van començar a fer efectius els traspassos del govern central.
Un primer camp d’actuació del govern de la Generalitat va ser l’econòmic. Van crear-se els serveis d’estadística, l’Institut d’Investigacions econòmiques i les Caixes de Dipòsits. En agricultura va fomentar-se la creació de cooperatives i de centres d’experimentació agrària, i va plantejar-se la qüestió dels arrendaments, especialment dels rabassaires agrupats en la Unió de Rabassaires. Entre d¡altres mesures, la Generalitat va aprovar una reducció del 50% de les rendes que els rabassaires pagaven als propietaris i va iniciar-se la redacció de la Llei de Contractes de Conreu.
Respecte a la política social, la Generalitat va traçar un programa d’acció per organitzar els serveis de sanitat i assistència social (Llei de Bases de 1934). Amb uns recursos escassos va millorar-se la xarxa d’hospitals, l’assistència als malalts, l’atenció psiquiàtrica i van introduir-se les campanyes de prevenció, vacunació i higiene pública. També es van crear organismes de suport social (Institut Contra l’Atur Forçós, Consell de Treball) així com l’organització dels serveis d’assistència i previsió social.
En el terreny de l’ensenyament, van fundar-se nombroses escoles i centres d’ensenyament secundari i professional, d’entre els quals destaca l’Institut Escola. També van crear-se noves escoles per formar mestres (Normal Mixta) i va dotar-se d’autonomia la Universitat de Barcelona. Les condicions laborals i salarials dels mestres van ser revisades a l’alça, va introduir-se la coeducació i la laïcitat i es van introduir les pautes dels moviment de renovació pedagògica.
En l’àmbit cultural, en el terreny lingüístic va destacar la determinació per aprofundir en el procés de normalització de la llengua gràcies a la publicació del Diccionari de Llengua Catalana de Pompeu Fabra, que va ser una eina determinant a l’hora de fixar i difondre el català normatiu. També va establir-se el bilingüisme a les escoles primàries i el català va avançar en tots els nivells de l’ensenyament. En definitiva, el català va esdevenir una eina de comunicació social de primer nivell i, per exemple, 27 capçaleres de premsa van editar-se en aquest llengua.
Finalment, es va proposar una nova divisió territorial de Catalunya, oposada a les províncies, que va introduir les comarques com reunió d’un conjunt de municipis, però aquesta divisió no va ser aprovada fins a l’agost de 1936 i no va poder portar-se a terme pel desenvolupament de la Guerra Civil.
La Llei de Contractes de Conreu. El camp català també va estar agitat en aquest període a causa de l’anomenada qüestió rabassaire. Els pagesos, els rabassaires, demanaven una revisió dels contractes de conreu, a la qual causa s’oposaven els propietaris. El moviment va estendre’s amb força pel Penedès, el Bages, el Vallès i el Camp de Tarragona.
En el context polític del Bienni Negre, la promulgació de la Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament català l’abril de 1934, va enrarir encara més el clima polític. Aquesta llei es tractava d’un intent moderat de reforma del camp català que pretenia, en especial, aportar una solució a la situació dels rabassaires que veien garantit per llei l’accés a la propietat de la terra que treballaven mitjançant el pagament als propietaris d’uns preus de traspàs prèviament taxats pel govern. Els propietaris tenien l’oportunitat d’anular el traspàs si es comprometien a conrear directament la terra durant un període de 6 anys.
La reacció dels propietaris va ser immediata i, agrupats al voltant de l’Institut Agrícola de Sant Isidre, van pressionar perquè la Lliga Catalana aliada amb la majoria conservadora a les Corts espanyoles i el govern de Samper presentés un recurs d’inconstitucionalitat, el qual va ser aprovat pel Tribunal de Garanties Constitucionals que va declarar la Generalitat incompetent per legislar en matèria social agrària.
La sentència minimitzava clarament l’autonomia catalana i va ser mal rebuda per extensos sectors socials. Aleshores, ERC va prendre una mesura de força i va retirar-se del Parlament espanyol sota l’argumentació que la República s’estava desnaturalitzant. L’expresident Azaña va sumar-se a aquests arguments proclamant que “l’únic poder republicà que resta en peu a la Península és el govern català”.
El govern de la Generalitat no va acceptar l’anul·lació de la llei i el 12 de juny va tornar a aprovar, sense tocar ni un punt ni una coma, l’anterior llei en l’escenificació d’un acte de resistència autonòmica. Novament el govern central va anul·lar-la, però va obrir la porta a la negociació. La possibilitat d’un acord al voltant de la Llei de Contractes de Conreu entre la Generalitat i el govern central, encara que suposés suavitzar els seus punts més polèmics, va irritar els propietaris, que van començar a allunyar-se de la Lliga per apropar-se a la CEDA.
Finalment, el 12 de setembre de 1934, la Generalitat va tornar a aprovar la Llei de Contractes de Conreu, però modificada en els seus aspectes executius. Mentre que el govern radical de Samper estava satisfet amb les modificacions introduïdes, la CEDA i altres grups de la dreta reaccionària van oposar-s’hi. L’enfrontament posava en evidència les grans diferències polítiques i socials tant entre les dretes i les esquerres catalanistes, com entre el govern de la Generalitat i el govern central, és a dir entre el centralisme i l’autonomisme.
