De les potències que configuraven l’Eix, Alemanya va ser qui va suportar la càrrega més feixuga de la guerra. Amb una infraestructura industrial molt superior a la dels seus aliats, Itàlia i Japó, era lògic que les possibilitats de victòria de l’Eix es basessin fonamentalment en la capacitat que tinguessin els alemanys per adequar-se a les exigències econòmiques límits i excepcionals derivades del conflicte.
La primera dificultat amb la que van topar-se els alemanys va ser la durada excessivament llarga de la guerra. Hitler havia concebut el conflicte com una guerra llampec, tot pensant que era possible assolir els diversos objectius que plantejava la seva agressiva política expansionista mitjançant una sèrie de campanyes fulgurants. Només a partir d’aquesta premissa s’entén que el nazisme no accelerés el seu rearmament més que a escala limitada i que el 1941-1942, quan el conflicte va generalitzar-se amb l’entrada dels Estats Units, la URSS i el Japó, ni les transformacions de l’estructura productiva ni el volum de la indústria bèl·lica fossin suficients per afrontar una guerra de llarga durada.
Hitler havia comés un error molt greu pretenent imposar el domini nazi a Europa amb una preparació bèl·lica tant curta. El ministre d’armaments i municions del Reich, Albert Speer, va aconseguir portar al màxim la capacitat de producció bèl·lica a la qual podia arribar la indústria alemanya. Però això era insuficient. Per exemple, la producció alemanya de municions el 1942 encara era sensiblement inferior a la britànica.
Va ser després de les campanyes de 1942, davant de la intervenció d’uns Estats Units que semblaven comptar amb una sèrie de recursos inesgotables i amb la constatació que la guerra no tenia un final pròxim, quan Alemanya va decidir militaritzar tota la seva producció. Però, tot i que la producció alemanya no va parar de créixer fins el 1944, el retard inicial va resultar decisiu.
De la mateixa manera, el nazisme va dissenyar un pla d’explotació, saqueig i rapinya dels recursos humans i econòmics dels països ocupats. Així, els països conquerits van haver de pagar les conseqüències de la guerra. Les despeses militars de l’ocupació van córrer a càrrec dels propis ocupats que, a més, van haver de patir el saqueig dels seus recursos ja fos a través de la requisa de primeres matèries, de l’ús de productes industrials i alimentaris o de l’espoli dels béns dels jueus, entre d’altres pràctiques.
Aquest règim d’ocupació va resultar especialment dur a l’Europa oriental, on van establir-se camps de treball en els quals les SS i els conglomerats industrials alemanys van explotar sense límits una mà d’obra que veien com a esclava. A més, uns vuit milions de civils i presoners de guerra van ser deportats a Alemanya i ocupats en les fàbriques d’armament o als sectors agrícoles en un sistema servil de semiesclavatge.
D’aquesta manera, bona part de l’esforç de guerra alemany va ser aportat pels països europeus ocupats. El 1942, més de 10 milions d’obrers estrangers treballaven per al Tercer Reich, un percentatge gens menyspreable de la població activa dels països ocupats i un element fonamental del sistema productiu alemany. I el 1944, més del 26% de les despeses totals de l’Alemanya nazi eren cobertes per impostos sobre els països ocupats.
Això va fer que, mentre la població alemany mantenia un cert grau de benestar, dins de les lògiques limitacions imposades per la situació de guerra, la penúria, el racionament, la fam i el mercat negre recaiguessin sobre les poblacions dels països conquerits. El drenatge econòmic que l’Alemanya nazi va exercir sobre Europa, un altre dels vessants del terror hitlerià, va permetre que el Reich allargués la seva resistència, tot compensant les pèrdues econòmiques provocades per la mobilització general de la població activa masculina en els darrers mesos de la guerra.
