La conflictivitat social va ser una constant durant els anys de la Segona República. La lentitud de les reformes, especialment en el cas de la reforma agrària, van provocar el desencís i la impaciència de molts treballadors que es veien amenaçats per l’alt índex d’atur i observaven amb impotència l’actitud de la patronal i dels propietaris agrícoles, contraris a qualsevol negociació.

La generalització de la crisi econòmica, amb un augment important del nombre d’aturats, va afavorir la creació d’un ambient de crispació social, sobretot tenint en compte que els treballadors desocupats no tenien subsidi d’atur ni cap garantia social. Aquesta situació va encoratjar la radicalització d’una part dels partits i dels sindicats d’esquerra i va aguditzar la confrontació social, recuperats després dels anys de dictadura de Primo de Rivera i en condicions per actuar.

Els dos grans sindicats existents, els anarquistes de la CNT i els socialistes de la UGT, no van coincidir en la interpretació de la línea a seguir. Mentre que la UGT es mostrava predisposada a col·laborar amb el govern, alguns sectors de la CNT, la força sindical més poderosa a Catalunya durant els anys de la República, van veure en aquestes tensions l’ocasió idònia per portar a la pràctica el seu projecte revolucionari i fomentar la conflictivitat laboral i la insurrecció pagesa buscant la destrucció de l’ordre burgés.

L’evolució de la CNT reflecteix una mica la pròpia evolució de la Segona República. Inicialment, el sindicat anarcosindicalista va acollir favorablement la instauració de la República, i, fins i tot, la direcció va estar predisposada a abonar l’acció del naixent govern de la Generalitat, tot i que va rebutjar ocupar la Conselleria de Treball que li va oferir el president Macià. Progressivament, però, els elements més radicals, membres de la FAI com Durruti, van assolir el control del sindicat, tot imposant la via revolucionària a la via sindicalista i la lluita dins del règim burgués defensada per homes com Pestaña, Peiró i Arín, fet que va portar a la ruptura dels segons a través de la publicació del Manifest dels Trentistes l’agost de 1931.

Poc després d’haver-se proclamat la República, la població treballadora ja va començar a mostrar la seva impaciència i van esclatar conflictes, com les vagues a Pasajes, Màlaga, Sevilla, Gijón, que van suposar violència i morts. El malestar va anar expandint-se a la vegada que la desconfiança i el recel es generalitzaven, arribant al punt que el 1932 el govern va haver de prohibir les manifestacions de la jornada del Primer de Maig per por a les alteracions de l’ordre públic. Així, les vagues, les insurreccions i les ocupacions de terres van anar augmentant progressivament: 402 vagues el 1930, 734 vagues el 1931 i 1.127 vagues el 1932.

A Catalunya també van produir-se incidents, els més destacats d’aquests el setembre de 1932, quan, en una vaga general convocada per la CNT, va haver d’intervenir la policia ocupant el local del sindicat de la construcció. Van produir-se vuit morts i molts dels treballadors van ser empresonats. El propi president Macià va involucrar-se, tot i que encara no tenia cap poder estatutari, demanant l’alliberament dels treballadors però sense aconseguir-lo.

Les tensions socials, però, van assolir el seu punt àlgid a partir de 1933, quan als intents revolucionaris de la CNT s’hi van afegir els sectors més radicals del socialisme de la UGT liderats per Largo Caballero, especialment a través de l’organització socialista del camp, la Federación Nacional de Trabajadores de la Tierra, que comptava amb més de 450.000 membres. També el Partit Comunista de José Díaz, fins aquell moment un element residual amb molt poca incidència, va veure com la seva afiliació creixia en aquest període.

El gener de 1933, a la conca minera de l’Alt Llobregat, novament els anarquistes de la CNT van propiciar una sublevació dels obrers. L’aixecament revolucionari va comportar que, al llarg d’una una setmana, es proclamés el comunisme llibertari a poblacions com Sallent, Fígols o Cardona. Les forces d’ordre públic van restablir la situació, aquest cop sense morts, però amb molts deportats cap a Guinea. Quedava de manifest que la CNT havia optat clarament per la via insurreccional per assolir la revolució social enfront de la legalitat democràtica.

La CNT del camp també va mostrar una actitud negativa, impulsant constantment conflictes que no van donar cap treva a la República. Mitjançant ocupacions de finques, assalts als ajuntaments, incendis de cortijos i registres de la propietat, i manifestacions violentes per proclamar el comunisme llibertari en diferents pobles de Còrdova, de Toledo, de Jaén, Salamanca, Badajoz (Castilblanco) i Logroño (Arnedo), entre d’altres, que sempre anaven seguides de la intervenció de la Guàrdia Civil, fet que no feia més que radicalitzar les posicions.

Un aixecament anarquista a Casas Viejas (Cadis) i la repressió duríssima que el va seguir amb la intervenció de la força pública produint ferits i morts van ser alguns dels motius que portarien a la dimissió d’Azaña i del seu govern, desacreditat per les dures mesures policials adoptades per restablir l’ordre públic, donant pas a unes noves eleccions el novembre de 1933 que donarien pas al triomf de les dretes.

En aquest context de creixent agitació social, la Renovación Española de José Calvo Sotelo, la Comunión Tradicionalista carlina i, en especial, els grups feixistes de Falange i les Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas, tot i que eren forces clarament minoritàries, van realitzar una intensa activitat d’agitació contra els que ells consideraven els enemics d’Espanya: el marxisme i el perill de la revolució bolxevic. Amb les seves accions van crear un clima de crispació i de temor que va ser aprofitat per la dreta per atacar el govern.

Alguns sectors de l’exèrcit van voler aprofitar el descontentament creixent dels grups més conservadors de la societat per les reformes militar i agrària d’Azaña juntament amb el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la laicització de l’Estat. Així, l’agost de 1932, el general José Sanjurjo va protagonitzar un intent de cop d’Estat amb la pretensió de forçar el gir polític de la República cap a la dreta. El cop, la Sanjurjada, va fracassar estrepitosament i Sanjurjo va ser empresonat. La seva rebel·lió s’havia demostrat prematura perquè els grups socials de la reacció que poguessin haver-li donat suport encara no estaven prou units, però va obrir un perillós camí  per a l’evolució de la Segona República que es concretaria amb la creació de la clandestina Unión Militar Española profundament reaccionària i antireformista.