Des de 1943, els aliats van prendre la iniciativa i la guerra va experimentar un gir decisiu que conduiria cap a la derrota definitiva de l’Eix.

La guerra al Pacífic. En el front del Pacífic, els aliats van començar a mostrar la seva superioritat en la llarga guerra de desgast que s’havia plantejat. Les llargues i desprotegides comunicacions impedien al Japó abastar satisfactòriament les seves unitats a Guadalcanal, que acabaria caient el febrer de 1943. Des d’aquest moment, l’exèrcit japonès hauria de lluitar a la defensiva.

En aquells moments, els nord-americans tenien dues possibilitats. La de l’exèrcit, comandat pel general MacArthur, era atacar des d’Austràlia, saltant d’illa en illa pels grans arxipèlags, camí de les Filipines. La de la marina, comandada per l’almirall Nimitz, era travessar el Pacífic pel centre, partint des de Hawaii, tot creuant les grans distàncies oceàniques. Finalment, Roosevelt va optar per una decisió que evidenciava la capacitat bèl·lica del país: totes dues ofensives es portarien a terme.

A l’estiu de 1944, MacArthur va desencadenar una gran ofensiva al Pacífic sud-oriental. Les forces d’infanteria de la marina, els marines, amb el suport dels canons dels cuirassats i l’aviació dels portaavions, van ser els encarregats dels desembarcaments d’illa en illa (Nova Geòrgia, Nova Guinea, Bougainville, etc.). Paral·lelament, en la part central del Pacífic, l’esquadra de portaavions de l’almirall Nimitz va obtenir una clara superioritat sobre les forces japoneses a les illes Gilbert i a les illes Marshall. A inicis de 1945 britànics, nord-americans i xinesos ja havien recuperat el territori perdut a l’inici de la guerra.

De Stalingrad a Kursk. En el front oriental, la contraofensiva russa iniciada el novembre de 1942 va assetjar vint-i-dues divisions alemanyes fins deixar aïllades les forces nazis a Stalingrad. Aleshores, Hitler va cometre l’error de donar l’ordre de resistir i trencar el setge que els soviètics havien imposat a l’exèrcit alemany. Els russos van impedir l’arribada de reforços, i la fam i el fred van esdevenir el pitjor enemic de les tropes nazis. La rendició alemanya acabaria produint-se al gener.

La posterior ofensiva soviètica va ser aturada pels alemanys el març mitjançant eficaços contraatacs que semblaven restablir l’equilibri. Però, psicològicament, el canvi del signe bèl·lic en el front rus era evident ja que l’exèrcit roig havia manifestat una capacitat de recuperació i d’ofensiva que va permetre a Stalin començar a pensar en guanyar la guerra.

Al juliol, però, Hitler va tornar a l’ofensiva en el front rus. Per intentar compensar la ja més que evident diferència de mitjans, Alemanya va desenvolupar nous models de tancs, Panthers i Tigers, que a ulls dels comandaments nazis podien compensar la inferioritat numèrica gràcies als seus canons i blindatges. Amb una producció molt limitada, aquests nous tancs pesats tenien molt poca mobilitat en el combat.

Aquesta vegada, però, els soviètics esperaven, encertadament, l’atac alemany a Kursk i, després de neutralitzar l’ofensiva en una gran batalla en la qual van arribar a participar 3.000 tancs, van desencadenar una gran ofensiva que va fer retrocedir el front fins al Dnièper. La decisiva derrota de les divisions blindades alemanyes a Kursk va decidir la sort de la guerra al front oriental. Després d’aquesta derrota Alemanya va perdre tota la seva capacitat ofensiva, deixant a l’exèrcit soviètic la iniciativa bèl·lica.

La caiguda del feixisme a Itàlia. Al juliol de 1943, els aliats van desembarcar a Sicília i van iniciar la conquesta del sud d’Itàlia, tot provocant la caiguda de Mussolini, destituït per Víctor Manuel III, i l’inici de les converses de pau amb el nou govern del general Badoglio. Quan semblava que el feixisme estava derrotat i que l’armistici signat el mes de setembre suposaria la pacificació d’Itàlia, Alemanya va envair el país. Els alemanys van ocupar el nord i el centre del país, fins a Roma, i van restablir Mussolini al capdavant de la República Social Italiana, amb seu a Saló, un règim sota l’estricte control dels nazis.

Així, els aliats haurien de conquerir Itàlia pam a pam. El gener de 1944, els aliats van desembarcar a Anzio, al sud de Roma. La manca d’iniciativa de les unitats desembarcades i la resistència dels paracaigudistes alemanys a Montecassino, a l’interior, van aturar l’avenç aliat. D’aquesta manera, fins el juny de 1944 no es produiria l’ocupació de la ciutat de Roma. L’avenç aliat va obligar Mussolini a fugir cap a Suïssa el 1945, però, en intentar travessar la frontera disfressat d’oficial alemany, va ser descobert per membres de la resistència partisana. El dictador feixista va ser afusellat amb la seva companya Clara Petacci i els seus cadàvers van ser exposats públicament, penjats pels peus, a Milà.

La derrota d’Alemanya. El novembre de 1943, els caps aliats van reunir-se a la Conferència de Teheran, on Stalin, Roosevelt i Churchill, amb moltes precaucions, van començar a tractar conjuntament tant aspectes relatius a la guerra com de la futura postguerra que encara es veia llunyana. Va ser a Teheran on els aliats occidentals, pressionats per Stalin, van decidir portar a terme un desembarcament a França.

Al març de 1944, una ofensiva generalitzada dels exèrcits soviètics va expulsar definitivament els alemanys del territori rus, i va permetre la seva penetració a Polònia i els Balcans. Mentre les avantguardes soviètiques arribaven a les portes de Varsòvia, a la capital polonesa esclatava una insurrecció dirigida per l’exiliat govern polonès de Londres. Aquest fet va fer que els soviètics, que ja tenien preparat un govern alternatiu per a Polònia, reculessin, donant lloc a que els alemanys recuperessin posicions i sufoquessin la revolta. Esclafada la insurrecció polonesa, els soviètics recuperarien la iniciativa provocant la progressiva retirada alemanya dels territoris orientals entre l’estiu de 1944 i principis de 1945.

En territori francès, sota el comandament del general Eisenhower, els aliats van portar a terme una de les majors operacions militars de la guerra. El 6 de juny va produir-se el desembarcament de Normandia: l’Operació Overlord. L’absolut domini del cel va facilitar les operacions de desembarcament a les platges i, amb posterioritat, l’avenç per França. El gegantesc desplegament de mitjans navals, aeris i terrestres que van mostrar els aliats va desbaratar les defenses alemanyes, deixant l’exèrcit nazi sense possibilitat d’oposició.

Amb l’obertura del segon front a Europa s’iniciava la darrera etapa de la guerra: l’alliberament del continent. A l’agost, els nord-americans van tornar a desembarcar a Provença i, al mateix temps entraven a París. A finals d’octubre, els aliats ja havien reconquerit totalment els territoris de França i Bèlgica. Com a resposta Hitler va recórrer al reclutament massiu i les noves bombes, però la darrera ofensiva alemanya a les Ardenes, el mes de desembre, ja no podria canviar el curs inexorable de la guerra.

Al gener de 1945, els aliats, reunits en la Conferència de Jalta, van intentar posar-se d’acord sobre el repartiment d’Europa en la postguerra. Però, la manca d’entesa amb Stalin només va permetre marcar una línia d’arribada dels exèrcits aliats procedents de l’est i de l’oest. Un acord provisional que tindria importants repercussions en els anys posteriors a la guerra.

L’assalt final al nazisme va produir-se a inicis de 1945, quan les tropes soviètiques van arribar a Berlín, la capital del Reich. Finalment, el mes d’abril, una Alemanya esgotada després de la llarga guerra va acabar per descompondre’s quan Berlín va ser assetjada i bombardejada. El 30 d’abril, poques hores abans que les tropes soviètiques arribessin al seu amagatall, Hitler va suïcidar-se al seu búnquer i la ciutat va capitular. El 7 de maig, els aliats van signar la rendició incondicional de l’Alemanya nazi i la majoria dels seus responsables van ser detinguts.

Hiroshima, Nagasaki i la fi de la guerra. Si la guerra havia acabat a Europa, al Pacífic i a l’Extrem Orient encara es mantenien les hostilitats. Al febrer de 1944 s’havia produït el sagnant desembarcament de Iwo-jima, el primer territori japonès, però la tàctica japonesa de lluitar fins a la mort i el recurs als atacs suïcides (kamikazes) per enfonsar els vaixells nord-americans va espantar el govern dels Estats Units i els seus comandaments militars, que veien com una guerra que estava guanyada seguia reportant uns alts costs humans.

Aquest fet va portar el president Truman, que havia substituït Roosevelt després de la seva mort, a utilitzar un nou armament que s’havia desenvolupat durant el conflicte: la bomba atòmica. Consultats sobre el seu ús els líders aliats a la Conferència de Potsdam, els nord-americans van llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima (6 d’agost) i Nagasaki (8 d’agost) amb uns efectes terrorífics: a Hiroshima van produir-se 100.000 morts sobre una població de 250.000 habitants. Finalment, el 2 de setembre, a bord del cuirassat Missouri, el Japó va rendir-se. La Segona Guerra Mundial havia finalitzat.