Fins a la primavera de 1941, la Segona Guerra Mundial havia tingut com a escenari fonamental el continent europeu i el nord d’Àfrica. Així, seria arran de l’agressió alemanya a la URSS i de l’atac japonès sobre la flota nord-americana al Pacífic que es produís l’ampliació del camp de les operacions, donant lloc a la veritable mundialització del conflicte.

La campanya de Rússia. La impossibilitat de derrotar la Gran Bretanya i la desmesurada confiança que havia generat entre la cúpula nazi la inapel·lable derrota francesa van portar Hitler a plantejar-se la guerra contra la Unió Soviètica, la seva gran enemiga ideològica i el lloc on es trobava l’irrenunciable espai vital en el qual nodrir-se de cereals i petroli, els subministraments que Alemanya necessitava per continuar la guerra. Per això, des de principis de 1941 va començar a planificar-se l’Operació Barbarrossa, un atac a la URSS que havia de permetre la destrucció de l’exèrcit soviètic en una curta campanya.

El 22 de juny va començar la gran ofensiva. Al llarg de l’estiu tres grans exèrcits alemanys, amb més de 3.000 tancs, van penetrar profundament a l’interior de la URSS amb destinació a Moscou, Leningrad i Stalingrad respectivament. El pla pretenia destruir, mitjançant un atac llampec, la capacitat de reacció soviètica, amb un exèrcit roig afeblit per la manca d’alts comandaments després de les purgues de Stalin.

I si bé els alemanys van arribar molt a prop dels seus objectius inicials, no van assolir la incapacitació de l’exèrcit roig i, així, els immensos espais, la capacitat de resistència soviètica i les inacabables divisions llançades a la guerra pel comandament soviètic van desgastar i endarrerir l’ofensiva nazi. A la tardor va realitzar-se el darrer esforç per conquerir Moscou, però el temible hivern rus, l’esgotament alemany, la falta de subministraments, la política russa de terra cremada i el contraatac de les tropes siberianes van aturar l’avenç. Tot el pla alemany d’una campanya curta havia fracassat i la guerra continuaria al llarg d’un amplíssim front que abraçada des de Finlàndia al Mar Negre.

D’aquesta manera, la campanya de Rússia va comportar un canvi molt transcendental en el desenvolupament del conflicte i que tindria una gran repercussió en el seu resultat final. El front soviètic es convertiria en un pou sense fons en el qual es consumirien la major part de les energies alemanyes.

L’entrada dels Estats Units a la guerra. D’altra banda, l’expansió japonesa per Indoxina era motiu de preocupació pel president nord-americà Roosevelt, però, els Estats Units, a part de bloquejar les importants exportacions de petroli i decretar un embargament comercial, no van adoptar mesures militars excepcionals. La resposta japonesa del general Tojo per prosseguir la seva expansió per Àsia passaria per l’eliminació per sorpresa de la flota nord-americana al Pacífic, ja que consideraven que els asseguraria el temps necessari perquè, quan els nord-americans estiguessin en condicions de contraatacar, l’aclaparador domini japonès al continent asiàtic els fes invulnerables.

Així, el matí del diumenge 7 de desembre de 1941, un força de portaavions japonesa va desencadenar un atac aeri per sorpresa sobre la flota nord-americana de la base naval de Pearl Harbor, situada a l’illa Ohau, a Hawaii. La major part de la flota dels Estats Units que es trobava a la base va ser destruïda, però els cuirassats eren antics i la majoria van poder reparar-se. Curiosament, aquell dia els vitals portaavions no es trobaven a Pearl Harbor, fet que pot portar a pensar que Washington tenia informació sobre els plans japonesos que va ser ignorada deliberadament per tenir una excusa, un casus belli, que permetés la entrada dels EUA a la guerra.  Com a conseqüència d’aquest fet els Estats Units van declarar la guerra al Japó. Quatre dies més tard, Alemanya i Itàlia van declarar la guerra als EUA.

Neutralitzats els nord-americans, en pocs mesos els exèrcits japonesos van estendre’s pel sud-est asiàtic com una taca d’oli.  El domini japonès sobre el mar va permetre establir un ràpid procés d’ocupacions: Indoxina, Siam, Malàisia, Birmània, la zona costanera de la Xina, Indonèsia, les Filipines, Guam, les illes Salomó i Nova Guinea. I l’expansió nipona va arribar a amenaçar el continent australià.

Fins al maig de 1942, després de la Batalla del Mar del Corall, els aliats no van ser capaços d’aturar l’avenç japonès. I més decisiva seria la Batalla de Midway del mes de juny que provocaria la pèrdua de quatre portaavions japonesos. El contraatac aliat s’iniciaria a l’agost, amb el desembarcament a Guadalcanal, que marcaria el límit de l’expansió japonesa.

La batalla de l’Atlàntic. En la batalla de les comunicacions i els abastaments, l’Atlàntic nord va convertir-se en el cordó umbilical que permetia donar sortida a la producció nord-americana per abastar la Gran Bretanya. Amb l’objectiu de tractar d’impedir aquest nexe de comunicacions vital, Alemanya va desenvolupar la guerra submarina a través dels moderns submarins U-Boat de l’almirall Doenitz, que es convertirien en un greu perill per a la navegació aliada. Així, en l’equador del conflicte, l’enfonsament dels mercants aliats va complicar considerablement l’arribada de subministraments a la Gran Bretanya.

Però la reacció aliada va produir-se el 1943: els mercants van ser armats, els avions de patrulla marítima van ser equipats amb radars i la navegació, organitzada en combois, va començar a ser protegida amb portaavions d’escorta. A poc a poc, el marge d’actuació dels submarins alemanys es veuria reduït a la part central de l’Atlàntic fins que, a la fi, els aliats van controlar la totalitat de l’Atlàntic nord.

El viratge de la guerra. Al teatre d’operacions europeu, Hitler reiniciaria l’ofensiva sobre la URSS durant l’estiu. Un doble atac sobre Stalingrad i els importants jaciments petroliers del Caucas posaria de manifest que l’Alemanya nazi començava a patir per la insuficiència de mitjans cuirassats. Així, el VI exèrcit de Von Paulus no va aconseguir trancar la resistència russa a Stalingrad tot i ocupar bona part de la ciutat després d’una batalla acarnissada, i  més al sud, amb moltes dificultats, les tropes alemanyes van avançar cap al Caucas. Tanmateix, la màxima penetració nazi en territori soviètic no podia dissimular la situació compromesa en la qual es trobaven els exèrcits.

Mentrestant, al nord d’Àfrica, després de la caiguda de Tobruk, Rommel va expulsar els britànics de Líbia. Però, pràcticament sense mitjans, l’avenç alemany sobre Egipte va ser aturat a El’Alamein el mes de juny. Era el moment de màxima expansió de l’Eix, però a la vegada era l’inici del seu declivi.

Aquell estiu, l’Afrikakorps va rebre molts menys reforços que els seus oponents i va fracassar en el seu darrer intent d’avançar cap a Suez. A l’octubre, el general Montgomery va posar en marxa una gran ofensiva des de El’Alamein posant de la manifest la seva aclaparadora superioritat militar i l’Afrikakorps no va tenir més remei que retrocedir. A més, al novembre les tropes nord-americanes i britàniques comandades per Eisenhower van desembarcar al Marroc i a Algèria. Tot i que l’Eix encara resistiria uns quants mesos a Tunísia, fins a la primavera de 1943, el nord d’Àfrica estava perdut.

En aquest moment l’Eix havia esgotat totes les seves possibilitats sense aconseguir derrotar els seus enemics ja que Alemanya i el Japó ja es mostraven incapaços d’abastar fronts tant extensos i llunyans. En sentit invers, els aliats encara no havien desenvolupat tots els seus mitjans i amb l’entrada dels Estats Units en la guerra la victòria de la coalició només semblava ser una qüestió de temps.