La proclamació de la Segona República va coincidir en el temps amb la fase més greu de la Gran Depressió econòmica generalitzada després de la crisi de 1929, fet que va tenir uns efectes molt negatius per a l’estabilitat social. Si bé aquesta crisi no va incidir en l’economia espanyola amb la mateixa força que en d’altres països occidentals perquè l’economia estatal tenia una relació més reduïda amb el mercat internacional, indubtablement els seus efectes es van fer notar impossibilitant el creixement econòmic.
Les conseqüències de la Gran Depressió, a nivell econòmic, per a Espanya van ser una reducció de les exportacions agrícoles, la disminució de les inversions estrangeres i la interrupció de les emigracions i la repatriació d’emigrants provinents d’Europa i Amèrica. Així, la crisi econòmica mundial va agreujar els problemes interns del país: atur agrícola, repartiment desigual de la terra, manca de competitivitat internacional i dèficit de la balança comercial. I a aquestes dificultats cròniques de l’economia espanyola s’hi van afegir els problemes derivats de la política republicana.
El creixement generalitzat dels salaris industrials i agrícoles decretat pel govern progressista del primer Bienni va tenir efectes positius en elevar la renda dels treballadors i permetre incrementar la demanda de béns de consum (tèxtil, alimentació), però no va anar acompanyada d’un creixement paral·lel de la productivitat, fet que va comportar una reducció dels beneficis de les empreses. Aquesta política va provocar el descontentament i la desconfiança dels empresaris industrials i dels propietaris agrícoles que van reduir la inversió privada de forma espectacular.
A nivell pressupostari, el govern va optar per una política de disminució de la despesa pública amb l’objectiu d’alleujar el dèficit heretat dels anys de la dictadura de Primo de Rivera i aconseguir l’equilibri dels pressupostos de l’Estat. Tanmateix, la disminució de la inversió pública va tenir repercussions negatives en sectors com la siderúrgia i la construcció naval que depenien d’aquesta inversió, a la vegada que es va reduir l’oferta de llocs de treball.
A Catalunya, la crisi econòmica va deixar-se sentir especialment en el sector agrari, amb un descens accentuat de les vendes a l’exterior d’oli, ametlles i vi. En canvi, la producció industrial va veure’s menys afectada ja que la seva orientació cap al mercat peninsular li va permetre recuperar-se amb més facilitat de la caiguda de les exportacions. Tot i això, la reducció del consum en els mercats interiors va fer trontollar el teixit industrial català, sobretot en els sectors del tèxtil i la metal·lúrgia, fet que va traduir-se en un augment de l’atur.
A més, i com a resultat de la baixada de les accions a la borsa i la retirada de dipòsits en els bancs, va esclatar una greu crisi financera, de la qual van ser víctimes el Banc de Catalunya i els seus associats, el Banc de Reus i el Banc de Tortosa. La manca d’un sistema financer poderós va privar dels crèdits que haurien calgut per a iniciar la reactivació de l’economia catalana.
