Ja des dels primers moments de la guerra es va fer evident que la nova tècnica de combat es caracteritzava per la mobilitat. La mecanització de l’exèrcit alemany feia possible que les noves divisions de tancs, els panzers, trenquessin els fronts i penetressin profundament en el territori enemic. A més, el suport de l’aviació d’atac, que acompanyava les divisions panzers, facilitava la destrucció de tota l’oposició enemiga. Era la Guerra Llampec, la Blitzrieg.
La campanya de Polònia. L’1 de setembre de 1939, la Wehrmacht va envair Polònia. L’exèrcit polonès estava força antiquat i no disposava d’artilleria antiaèria, de forma que va ser incapaç de fer front a la Guerra Llampec alemanya. Així, en només quatre setmanes, el 27 de setembre, Polònia va enfonsar-se davant l’ofensiva nazi i va capitular. D’acord amb el que havien pactat Von Ribbentrop i Molotov, Alemanya i la URSS van repartir-se el territori.
Davant d’aquests fets, França i Gran Bretanya van abandonar Polònia a la seva sort. Igualment, i malgrat la declaració de l’estat de guerra a occident, no va produir-se cap enfrontament entre França i Alemanya a la frontera comuna. I aquesta situació encara es mantindria uns quants mesos.
A més de Polònia, la URSS també va ocupar Estònia, Letònia i Lituània. I el novembre de 1939, l’exèrcit soviètic va atacar Finlàndia, país que, malgrat sostenir una heroica resistència als soviètics, el març de 1940, va veure’s obligat a acceptar cessions territorials al seu veí comunista. Per la seva banda, a l’abril, Hitler va llançar-se a ocupar Dinamarca, i poc després realitzaria una ofensiva sobre Noruega, país a través del qual s’exportava l’acer i el ferro suec cap a Alemanya.
La caiguda de França. La indefinició de la situació a l’oest, marcada pel pacte de No Agressió germanosoviètic, va portar Hitler a preparar l’atac sobre França mitjançant un pla d’invasió força similar al realitzat el 1914: penetrar a França pel nord, a través de Bèlgica, i així evitar les defenses de la Línia Maginot. Un imprevist de darrera hora, però, va modificar aquest pla i va donar un caràcter sorprenent a l’ofensiva alemanya.
El 10 de maig va iniciar-se la campanya de França i en pocs dies les divisions alemanyes van ocupar Holanda i Bèlgica, amenaçant el nord del territori francès. Quan el gruix de l’exèrcit francès i el cos expedicionari britànic basculaven cap al nord per contenir l’atac, sorpresivament, més al sud, a les Ardenes, just entre la frontera belga i la Línia Maginot, una inesperada penetració de les divisions panzers que va dirigir-se cap al Canal de la Mànega va tallar tota la rereguarda aliada deixant aïllats 350.000 homes dels exèrcits anglofrancesos. Mentrestant, la Línia Maginot esperava, inútilment, un atac frontal. Aquesta modificació de darrera hora va resultar catastròfica pels aliats. Cercats i assetjats pels nazis, la majoria dels soldats britànics, i alguns francesos, van optar per embarcar-se cap a Anglaterra des del port de Dunkerque.
Les divisions blindades alemanyes van continuar el seu avenç per França per les Ardenes, sorprenent i devastant l’exèrcit francès. El mes de juny, les tropes alemanyes van entrar a París, tot culminant la derrota francesa. La Blitzrieg nazi havia fet possible en unes poques setmanes el que havia estat impossible en tota la Primera Guerra Mundial.
L’armistici signat pels francesos a Compiègne va permetre al país mantenir una zona no ocupada, amb capital a Vichy. Així, França quedava dividida en dues zones: el nord i la costa atlàntica van ser ocupades pels alemanys, i el centre sud restava en mans d’un govern autoritari i col·laboracionista amb el nazisme dirigit pel mariscal Pétain: la França de Vichy. Des de Londres, el general De Gaulle seria l’encarregat de mantenir l’esperit de lluita de la França lliure fent una crida radiofònica a la resistència i creant els primers nuclis de les forces franceses lliures.
La batalla d’Anglaterra. L’ocupació de França va deixar sola la Gran Bretanya en la seva lluita contra l’Alemanya nazi. Tot i això, protegit per la seva geografia insular i per la seva flota i amb el suport econòmic nord-americà i els recursos colonials, el govern britànic dirigit pel nou primer ministre Winston Churchill (nomenat el maig de 1940) va mantenir-se en peu de guerra tot i les ofertes de pau alemanyes.
Per la seva banda, els Estats Units no van decidir-se a prendre part activa en la guerra, però, arribats a 1940, el seu aïllacionisme ja només era de caràcter militar. Així, sense intervenir directament en el conflicte, el president Roosevelt va destinar recursos econòmics i armament als aliats després que el desembre es promulgués la Llei de Crèdit i Arrendament de Lloguers i Préstecs. Aquesta llei va beneficiar especialment la Gran Bretanya ja que el país va rebre recursos industrials i econòmics en règim de préstec a retornar un cop acabés la guerra, recursos que van servir per rellançar la producció britànica en un moment crític de les hostilitats.
Els plans d’invasió alemanys dissenyats per Göring per derrotar la Gran Bretanya només es podrien complir si la força aèria nazi, la Luftwaffe, dominava el cel britànic. D’aquesta manera, entre l’estiu de 1940 i els primers mesos de 1941, va produir-se la primera batalla aèria de la història: la batalla d’Anglaterra.
La primera fase de la batalla aèria va suposar l’intent nazi de desorganitzar els sistemes de defensa aèria britànics, però abans de completar-la ja es va passar al bombardeig d’objectius estratègics. Tot i això, la superioritat de l’aviació de caça britànica, amb els Spitfires al capdavant, va dificultar els atacs dels vulnerables avions de bombardeig alemanys –només els ràpids Messerschmitts podien neutralitzar els caces britànics–. Davant les pèrdues d’avions, provocades per l’efectivitat dels avions de caça anglesos i l’ús del radar, els alemanys van respondre amb un canvi d’estratègia que va suposar la pràctica de bombardejos terrorífics, realitzats de dia i de nit, sobre ciutats angleses com Coventry i Londres. Aquest canvi d’estratègia va allargar la batalla, però Gran Bretanya va resistir amb èxit. Finalment, Hitler va veure’s obligat a renunciar als seus plans d’invasió.
Nous fronts de guerra. D’altra banda, el mes de juny de 1940, quan França ja estava pràcticament derrotada, la Itàlia feixista va incorporar-se al conflicte fent costat a Alemanya, obrint nous fronts de guerra al nord d’Àfrica i als Balcans.
Així, el mes de setembre, Itàlia va envair Egipte des de la seva colònia a Líbia, però el feble atac italià aviat seria desfet per un contraatac britànic que va expulsar les tropes italianes d’Egipte i de bona part de Líbia, a més d’amenaçar Trípoli. Aleshores, com a reforç per l’exèrcit italià, el mariscal alemany Rommel va ser enviat al nord d’Àfrica al capdavant de l’Afrikakorps per conquerir Egipte. Aquesta petita força protagonitzaria, al llarg de dos anys, una sèrie de batalles al desert contra el Vuitè Exercit britànic amb l’objectiu de controlar el canal de Suez per obstaculitzar les comunicacions dels britànics amb el seu imperi i accedir al petroli del Pròxim Orient.
A més, a l’octubre, els italians van intentar envair Grècia des d’Albània, però van fracassar. Això va obligar a Hitler a intervenir als Balcans tot signant aliances amb Hongria, Bulgària i Romania. D’aquesta manera, entre abril i juny de 1941, les tropes de l’Eix van ocupar Iugoslàvia i Grècia. Així, arribats a mitjans de 1941, l’Eix controlava també l’Europa sud-oriental.
