La Gran Depressió, iniciada pel crac borsàtil de 1929, va ser un període d’aproximadament deu anys –entre 1929 i 1939– caracteritzats per la major recessió econòmica global, tant en profunditat com en duració, que s’ha conegut en la història contemporània. Va originar-se als Estats Units d’Amèrica, coincidint amb el crac borsari d’octubre de 1929 a Wall Street i afectaria a tots els sectors econòmics i socials de l’economia nord-americana. La relació que aquesta tenia amb l’economia europea aviat donaria a la crisi un caire contagiós i mundial, molt característic de la mateixa.
El sempre genial Grouxo Marx parlava d’aquesta manera de la gran crisi econòmica de 1929 a les seves pseudo-memòries, Grouxo i jo, tot un testimoni directe i clarivident que permet entendre fàcilment la realitat d’una època:
Molt aviat un negoci molt més atractiu que el teatral va atreure la meva atenció, i la del país. Era un assumptet anomenat mercat de valors. El vaig conèixer per primera vegada cap a 1926. Va constituir una sorpresa agradable descobrir que era un negociant molt astut. O almenys això semblava, perquè tot el que comprava augmentava el seu valor. No tenia assessor financer. Qui el necessitava? Podies tancar els ulls, posar el dit en qualsevol punt de l’enorme tauler mural, i l’acció que acabaves de comprar començava immediatament a pujar. Mai no vaig obtenir beneficis. Semblava absurd vendre una acció a trenta quan se sabia que abans de l’any doblaria o triplicaria el seu valor.
El meu sou setmanal a Cocoteros era d’uns dos mil, però això era candeleta en comparació amb la pasta que guanyava teòricament a Wall Street…
Vaig pujar a un ascensor de l’Hotel Copley Plaza a Boston. L’ascensorista em va reconèixer i va dir:
– Fa una estoneta han arribat dos individus, senyor Marx, sap? Peixos grossos de veritat. Vestien americanes creuades i portaven clavells a la solapa. Parlaven del mercat de valors i, cregui’m amic, tenien aspecte de saber el que deien… Vaig sentir que un dels individus li deia a l’altre: “Posa tots els diners que puguis obtenir en la United Corporation”.
El dimecres al vespre, a Broadway, Chico va trobar-se amb un habitual de Wall Street, el qual li va dir en veu baixa:
– Chico, ara vinc de Wall Street i allà no es parla d’una altra cosa que del Coure Anaconda. Es ven a 138 dòlars l’acció i es rumoreja que arribarà fins els cinc-cents. Compra-les abans que sigui massa tard! Ho sé de molt bona tinta…
El mercat va continuar pujant i pujant… Fins aleshores jo no havia imaginat que es pogués ser ric sense treballar…
El més sorprenent del mercat era que ningú no es venia ni una sola acció. La gent comprava sense parar. Un dia, amb certa timidesa, vaig parlar amb el meu agent, en Great Neck, sobre aquest fenomen especulatiu.
– No se gran cosa sobre Wall Street –vaig començar a dir en són de disculpa– però, què és el que fa que aquestes accions continuïn pujant? No hi hauria d’haver alguna relació entre els guanys d’una companyia, els seus dividends i el preu de venda de les seves accions?
Per damunt del meu cap va mirar una nova víctima que acabava d’entrar en el seu despatx i va dir:
– Senyor Marx, encara té molt per aprendre sobre el mercat de valors.
