El 12 d’abril de 1931 van celebrar-se les eleccions municipals a Espanya amb un elevat índex de participació del 67%. Podien votar tots els homes majors de 25 anys i a les grans ciutats la jornada va produir-se amb una transparència electoral infreqüent en l’Espanya restauracionista. Les forces polítiques i l’opinió pública eren conscients que aquests comicis esdevindrien un plebiscit sobre la continuïtat de la monarquia. Així, les eleccions d’abril de 1931 van convertir-se en un referèndum popular sobre el model d’Estat.

Els partits col·ligats en el Pacte de Sant Sebastià (republicans, socialistes i nacionalistes) van imposar-se a les grans ciutats, obtenint la victòria en 41 de les 50 capitals de província, i a la major part dels nuclis industrials, mentre que al món rural eren els monàrquics els que van triomfar ja fos per tradició o per pressions caciquils. Malgrat que el nombre de regidors monàrquics era superior al de republicans en el conjunt del país, els resultats electorals van evidenciar que bona part de l’electorat havia apostat per un canvi de règim.

En conseqüència, un cop coneguts els resultats, el 14 d’abril, els regidors electes de la localitat guipuscoana d’Eibar van ser els primers a proclamar la República des de la plaça de l’Ajuntament, i al llarg del dia ho van anar fent els regidors de moltes altres ciutats del país (Barcelona, Sevilla, València, Saragossa, Sant Sebastià…), mentre la població sortia al carrer de manera espontània i pacífica a celebrar-ho.

A Catalunya, les eleccions del 12 d’abril també van reflectir el sentit plebiscitari sobre la monarquia. Així, la Lliga Regionalista va presentar-se davant de l’electorat com una opció política continuista i reformadora, mentre que les forces republicanes, la coalició republicano-socialista i la recentment creada Esquerra Republicana de Catalunya de Francesc Macià es presentaven com una opció rupturista amb el règim monàrquic. Els resultats de les eleccions van significar un clar triomf de l’Esquerra Republicana i una inesperada derrota de la, fins aquell moment hegemònica, Lliga Regionalista. L’esclatant victòria a les eleccions del 12 d’abril de 1931 va portar Francesc Macià, el gran vencedor de les eleccions a Catalunya, a proclamar la República Catalana integrada en el si de la República Federal Espanyola.

Les eleccions del 12 d’abril de 1931 a Catalunya:

Davant la situació, amb la bandera republicana onejant a un gran nombre d’ajuntaments espanyols, i per evitar una confrontació sagnant entre monàrquics i republicans, Alfons XIII, assessorat pels seus consellers el comte de Romanones i el metge Gregorio Marañón, va veure’s obligat a renunciar a la potestat reial i va abandonar el país en direcció cap a l’exili francès. Tot i que inicialment Alfons XIII va mostrar-se contrari a abandonar el tron, els militars (Sanjurjo) van fer-li veure que mantenir la monarquia suposaria anar a desembocar en una guerra civil.

Aquesta era la seva reacció a l’ultimàtum que li havia llançat el Comitè Revolucionari dirigit per Niceto Alcalá Zamora. A Madrid, els representants dels partits signants del Pacte de Sant Sebastià van constituir un govern provisional, que el mateix dia 14 va fer-se càrrec del poder i va proclamar oficialment la Segona República Espanyola. Romanones i Marañon van negociar la transmissió de poders amb Alcalà Zamora que seria el primer ministre del nou govern republicà.

D’aquesta manera, el 14 d’abril va ser un dia de celebració generalitzada i que va transcórrer sense actes de violència. Durant les següents setmanes el rei, des de l’exili, va aconsellar als seus seguidors que acceptessin la nova República que havia arribat per la voluntat popular. L’Església també va recomanar que es respectessin les noves institucions i des de l’anarquisme, tot i que no acceptaven una república burgesa, inicialment no van atacar-la. Fins aquell moment tot s’havia fet amb el màxim ordre possible i sense cap vessament de sang.