Un cop reforçats els llaços entre Alemanya, Itàlia i el Japó, Hitler va passar a prendre la iniciativa cap finals de 1937. Aleshores, el temor de les democràcies, en especial de Gran Bretanya, a l’esclat d’una nova guerra en territori europeu va dur-les a practicar una política d’apaivagament, tot realitzant determinades concessions que calmessin els projectes expansionistes dels totalitarismes.

Hitler va revelar els seus plans expansionistes en una reunió amb els seus col·laboradors més estrets, els quals van recollir el programa polític hitlerià en l’anomenat Protocol Hossbach de novembre de 1937. Hitler plantejava que, per assolir l’autarquia i el rearmament del Tercer Reich, calia aplicar dràsticament la idea de l’espai vital.  Alemanya necessitava ocupar nous territoris per satisfer les seves necessitats de matèries primeres per a la indústria bèl·lica i aliments per a la població. I si era necessari per assolir els seus objectius, el führer tenia previst el recurs a la guerra.

L’Anschluss. El fracassat intent d’annexió d’Àustria de 1934 no havia fet que el nazisme oblidés aquesta antiga reivindicació hitleriana. I el 1938 va presentar-se una nova ocasió per a intentar-la, comptant amb unes perspectives molt més favorables als interessos del Tercer Reich ja que ara la Itàlia de Mussolini, alineada amb Alemanya a l’Eix Roma-Berlín, ja no havia de ser un obstacle per a la unificació.

Així, la pressió de Hitler sobre Àustria va anar incrementant-se, fins al punt que el febrer de 1938 va exigir-se al canceller austríac Von Schuschnigg el nomenament del nazi Seyss-Inquart com a Ministre de l’Interior mentre les tropes alemanyes entraven a Viena. En un darrer intent per evitar el pitjor pel seu país, Von Schuschnigg va convocar un plebiscit per al 13 de març, però la pressió militar alemanya va obligar a suspendre’l en bona part del país.

L’ocupació va comportar que el canceller fos substituït per Seyss-Inquart, el qual va demanar immediatament l’entrada de les tropes alemanyes al país. La unió, l’Anschluss, entre Àustria i Alemanya es produïa el mateix 13 de març. Sotmesa la unió a un nou plebiscit, el 10 d’abril, Àustria va referendar la unificació pel 99,73% dels vots. Durant les setmanes següents, 70.000 persones, incloent socialdemòcrates, comunistes, jueus o altres dissidents potencials, van ser empresonats o enviats a camps de concentració.

Els Sudets. El següent de Hitler pas va ser Txecoslovàquia. Si la política nacionalista del nazisme havia portat a la unió amb Àustria sense que es produís una reacció internacional, també a Txecoslovàquia hi havia una minoria de població de llengua alemanya: els anomenats tres milions d’alemanys del sud, els Sudets, situats just al costat de la frontera entre ambdós països en una zona rica en mines i indústries.

El 1938, el cap del Sudeten Deutsche Partei, un partit filo-nazi,  va exigir l’autonomia del territori dins de Txecoslovàquia per poder integrar-se en el Tercer Reich, mentre Alemanya ja es preparava militarment per a iniciar l’ocupació. Però aquesta acció podia tenir conseqüències ja que Txecoslovàquia era un Estat aliat de França i la URSS, el que feia preveure que en aquesta ocasió sí que es produiria una oposició internacional decidida contra l’expansionisme nazi.

Les amenaces de Hitler van tenir efecte i, sobtadament, Chamberlain, el primer ministre britànic, va desplaçar-se a Alemanya per acceptar la reclamació nazi. Quan les reivindicacions de Hitler van ampliar-se, Gran Bretanya va acceptar la realització d’una reunió quatripartita per negociar l’annexió. Així, el setembre de 1938, els caps de govern d’Alemanya (Hitler) Gran Bretanya (Chamberlain), França (Dadalier) i Itàlia (Mussolini) van celebrar la Conferència de Munic, en la qual van acceptar l’annexió dels Sudets al Tercer Reich, sense el consentiment de Txecoslovàquia, a canvi d’unes concessions insignificants. La Conferència de Munic va suposar una nova victòria de Hitler, tot i que la política d’apaivagament britànica va rebre el suport de l’opinió pública internacional i Chamberlain era aclamat al seu retorn a Londres com a salvador de la pau.

Però la qüestió txecoslovaca no va acabar aquí i l’èxit de Munic seria el primer pas cap a una nova reivindicació nazi. El març de 1939 els alemanys van ocupar Praga, trencant Txecoslovàquia i els acords de Munic. Eslovàquia proclamava la seva independència donant lloc a la formació del Protectorat de Bohèmia i Moràvia com a Estat satèl·lit del Tercer Reich. A continuació, els totalitarismes prosseguirien la seva expansió: aquell mateix mes Hitler va annexar el port de Memel (a Lituània) i a l’abril Mussolini va ocupar Albània.

D’aquesta manera, es demostrava que la política d’apaivagament articulada a través de la diplomàcia de contenció era un instrument incapaç d’aturar les ambicions alemanyes. I mentre les democràcies es veien superades per la política de la força dels totalitarismes, aquests estrenyien les seves relacions amb la signatura, el maig de 1938, del Pacte de l’Acer, una aliança de caràcter ofensiu.

El Pacte de No Agressió Germanosoviètic. La següent reivindicació de l’Alemanya nazi es referiria a Polònia: el territori de Danzing i el corredor que separava la Prússia Oriental de la resta d’Alemanya. I així, Hitler va preparar el pla d’invasió. Però, l’annexió de Txecoslovàquia va fer que Gran Bretanya i França canviessin la seva actitud i, l’agost de 1939, van donar garanties a Polònia davant l’amenaça nazi. Tot i això, Hitler, després de la concatenació d’èxits dels darrers mesos, va mostrar-se convençut que ni britànics ni francesos anirien a la guerra per Danzing.

Un cas contrari podia ser l’actitud de la URSS de Stalin. Hitler, a través del ministre d’Afers Estrangers nazi Von Ribbentrop, va negociar amb el seu homòleg Molotov la neutralitat soviètica davant la invasió de Polònia, i la incompatibilitat ideològica no va ser un problema per arribar a un acord de No Agressió. El pacte, signat el 23 d’agost de 1939, suposava, a més, la signatura d’un protocol secret que incloïa un acord pel repartiment del territori polonès entre el Tercer Reich i la URSS i el vistiplau alemany a les reivindicacions soviètiques sobre Finlàndia, els territoris bàltics i Bessaràbia.

L’aliança contra natura entre l’Alemanya nazi i la URSS per beneficiar-se del repartiment de Polònia també era tàctica. Hitler, en previsió de la possibilitat que l’ocupació polonesa fes esclatar la guerra amb França i Gran Bretanya, volia evitar un conflicte amb dos fronts oberts i amb aquesta maniobra va assegurar-se la neutralitat soviètica. Stalin, per la seva banda, justificava el pacte per evitar l’aïllament de la URSS en el context internacional i prevenir una possible agressió alemanya.

La sorpresa internacional per la signatura d’aquest acord, però, aviat va veure’s superada per l’esclat de la guerra. El dia 1 de setembre Hitler envaïa Polònia, i Gran Bretanya i França aquesta vegada no van cedir davant l’agressió nazi: el 3 de setembre declaraven la guerra a l’Alemanya nazi. Havia esclatat la Segona Guerra Mundial.