Primo de Rivera va ser capaç de donar una imatge regeneracionista. Amb ell havien tornat al país aquelles qualitats imprescindibles que s’havien perdut en els últims anys de la Restauració: l’energia, la confiança i la determinació per aconseguir els objectius fixats. Els arguments que va fer servir Primo de Rivera per fer-se amb el poder eren la lluita contra el terrorisme i el desordre social, avortar el separatisme català (a la vegada que col·laborava amb la Lliga), la substitució del mercantilisme liberal per una política comercial proteccionista, el foment de les infraestructures del país i la purificació de la pàtria.
Primo de Rivera va rebre molts suports després del seu cop d’Estat. Tant la burgesia rural com la urbana havien creat el clima ideal per rebre el cop d’Estat com una solució als seus problemes. Amb un poder fort es podria controlar el “radicalisme” social, cosa que els polítics havien estat incapaços de fer. La dictadura es presentava, doncs, com el resultat de la convergència d’interessos dels dos grups dominants; l’oligarquia agrària i la burgesia industrial de la perifèria del país. L’altre pilar fonamental de la dictadura seria l’Església: el dictador i el rei viatjarien al Vaticà i els centres d’educació catòlics van veure com eren revaloritzats.
A aquests grups que donaven suport a la dictadura va sumar-se el PSOE de forma sorprenent. Primo de Rivera va intentar integrar en el sistema al socialisme, convençut que dictador tenia un interès real en aconseguir el benestar de la classe treballadora. En la seva concepció paternalista de la societat, el dictador buscava una harmonia entre els interessos del capital i el treball. Els socialistes van cooperar amb el sistema dictatorial a través dels Comités Paritarios que mitjançaven en els conflictes laborals. En aquest marc de col·laboració, Largo Caballero (líder d’UGT) va arribar a ser nomenat Conseller d’Estat per a problemes laborals.
La col·laboració entre la dictadura i el PSOE i la UGT va fonamentar-se en la convicció socialista de que només cooperant amb les instàncies estatals es podrien salvar les conquestes que fins aleshores havia aconseguit el moviment obrer. La dictadura era concebuda com l’única solució que podia posar fi a la conflictivitat social del període anterior i contribuir a la consolidació d’una burgesia forta que pogués acabar amb el subdesenvolupament del país i amb unes estructures socioeconòmiques arcaiques. Pels socialistes, només així es podria aconseguir la millora de la situació de la classe obrera a la ciutat i al camp.
És en aquest període quan la UGT va aconseguir estendre la seva filiació i penetrar en sectors laborals que tradicionalment havien estat fora del seu camp d’acció. En el PSOE, una facció minoritària (Indalecio Prieto i Fernando de los Rios) van oposar-se a la col·laboració amb la dictadura, però la majoria del partit estava convençuda de les millores que podrien aconseguir per a la classe treballadora.
La dictadura de Primo de Rivera és l’expressió de la crisi de l’Estat burgés. En una primera etapa, des del triomf del cop d’Estat i fins el 1925, Primo de Rivera va governar a través d’un directori militar, els membres del qual eren inicialment militars, tot i que aviat va incloure personalitats civils com José Calvo Sotelo en el Ministeri d’Hisenda o Eduardo Aunós en el Ministeri de Treball.
Les primeres mesures del directori militar van mostrar el seu caràcter dictatorial i l’objectiu d’acabar amb la vella política de la Restauració: suspensió del règim constitucional, dissolució de les cambres legislatives, cessament de les autoritats civils, prohibició de les activitats dels partits polítics i dels sindicats, censura prèvia en la premsa… Tot això acompanyat de la militarització de l’ordre públic i la repressió de l’obrerisme més radical personificat en els cenetistes i els comunistes.
A més, com que un dels principals objectius del dictador era eliminar el caciquisme, va elaborar-se un estatut municipal, un altre de provincial i es van dissoldre els ajuntaments, que van ser substituïts per unes juntes integrades pels contribuents més influents de cada localitat. Però la pretesa regeneració primoriverista aviat va demostrar-se com una gran farsa. Es van suspendre tots els mecanismes electorals i la renovació política es va limitar al canvi d’uns cacics per uns altres.
A l’exèrcit, cap general va oposar-se a que Primo de Rivera ocupés el poder, però van disgustar-se quan va anunciar una possible retirada del Marroc. Durant la primera etapa de la dictadura, el conflicte del Marroc va centrar l’interès de Primo de Rivera, que va assumir personalment l’Alt Comissionat del Marroc el 1924. Un any després, en col·laboració amb França, va organitzar-se el desembarcament d’Alhucemas, que va saldar-se amb un gran èxit militar. Després d’acumular unes quantes derrotes, Abd el-Krim va rendir-se i va entregar-se a les autoritats franceses. A partir de 1927, l’exèrcit espanyol donaria per acabada la pacificació i l’ocupació efectiva de tot el protectorat.
