La Rússia tsarista era un autèntic bastió de l’Antic Règim, amb un poder absolut del monarca i un clar predomini de l’aristocràcia, que controlava immensos territoris on es mantenia una estructura rural i on la servitud encara era vigent a mitjans del segle XIX. Els petits grups liberals i revolucionaris no sobrepassaven els límits d’una petita burgesia ciutadana i una elit intel·lectual, mentre que la major part del país restava al marge de qualsevol activitat política.
Així denunciava l’escriptor Lleó Tolstoi la situació de repressió i misèria en la qual es trobava el país en una carta adreçada al tsar Nicolau II datada el 1902:
Un terç de tot Rússia es troba sota “vigilància reforçada”, és a dir, fora de les condicions legals. Les presons i els camps de treballs forçats són plens de milers de detinguts polítics […]. A totes les ciutats i als centres industrials els soldats són llançats contra el poble amb les armes carregades […]. L’únic resultat de l’activitat governamental és que els cent milions d’habitants del camp són cada cop més pobres cada any, de tal manera que la fam s’ha convertit en un fenomen normal a Rússia.
