Bismarck serà l’arquitecte i promotor de l’equilibri de poder entre les potències europees que va regir les relacions internacionals en el darrer terç del segle XIX. Fonamentalment, l’objectiu del canceller alemany seria l’aïllament de França i Gran Bretanya com a líders polítics d’Europa i l’aliança pangermanista permanent amb l’Imperi Austrohongarès contra una possible amenaça provinent de Rússia en el context de la crisi dels Balcans. Així, el canceller cercava fer de la naixent Alemanya una potència incontestable al continent.
En el context de la signatura del segon sistema d’equilibri amb la configuració de la Doble Aliança (1878-1882), una coalició secreta entre Alemanya i Àustria-Hongria per aïllar la Rússia tsarista després de haver aïllat anteriorment la França de la Tercera República, Bismarck pronunciava aquestes paraules on queda resumit el seu plantejament de les relacions internacionals:
Cal superar la nostra situació present, siguem tan forts que puguem fer front a qualsevol eventualitat […]. Entenc amb això exigir que fem encara esforços més grans que les altres potències a causa de la nostra situació geogràfica. Estem al centre d’Europa. Tenim almenys tres fronts per on ser atacats. França no té més que la seva frontera de l’Est per a defensar i Rússia la de l’Oest.
Nosaltres estem més exposats que cap altre poble al perill de les coalicions, per raó de l’esdevenir de la història del món, per raó de la nostra situació geogràfica, i potser també per la manca de cohesió i unitat que ha presentat fins avui la nació alemanya en comparació a les altres nacions.
Déu ha situat al costat nostre la nació més bel·ligerant i més agitada: els francesos. Ha deixat créixer a Rússia unes tendències guerreres que estaven lluny d’atènyer, els segles passats, les proporcions actuals. Estem esperonats, per dir-ho així, pels dos costats, i estem obligats a fer un esforç que, sens dubte, no hauríem de fer en d’altres condicions. Els lluços que amenacen les carpes a l’estany europeu ens impedeixen esdevenir carpes grosses ja que ens ataquen pertot arreu. Ens obliguen a avançar-nos, i també a mantenir-nos units.
